M'agrada veure com el dia agonitza a poc a poc. És l'única ocasió en la qual la mort s'oblida la seua tasca ingrata d'esborrador, i es converteix en un trosset de clarió, a mig camí entre el vermell i el taronja, per dibuixar sil·luetes plenes de màgia i de fantasia.
Molt lentament, el dia va deixant pas a la nit i, a mesura que desapareix, ens deixa imatges com aquestes. És una mostra més de la insignificància de l'ésser humà...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada