divendres, 18 de febrer del 2011

Història d'una bicicleta

Hui s'ha produït una reconciliació. La reconciliació entre la meua bicicleta de carretera i jo. Jo li he perdonat la seua desconsideració per la meua esquena i l'intent d'homicidi de mon pare. I ella, per la seua part, li ha llevat importància a la meua promisqüitat ciclista, al meu oblit conscient i a la meua voluntat decidida de tallar les ales als seus somnis.

Quinze anys han passat, com corre el temps, des que la vaig comprar en una tenda de Gandia. Era l'estiu del 96, un estiu que va marcar un punt d'inflexió en la meua vida en molts sentits (i, desgraciadament, en alguns d'ells, en negatiu). Recorde que em sentia molt feliç: havia acabat el primer curs en la facultat;  no feia ni un mes que eixia amb una xica que, des del principi de curs, m'havia captivat amb la seua mirada plena de màgia i de fantasia; estava de vacances; i, a més, acabava de triar una bicicleta per continuar amb el meu amic Nando, les nostres aventures esportives de cada estiu. Malauradament, just el mateix dia que me la vaig comprar, vaig descobrir que estava a punt de començar una de les pitjors etapes de la meua vida. 

En el viatge de tornada cap al meu poble (Vilallonga), a l'altura del cementeri de Gandia, vam patir un esgarrifador accident de trànsit, al qual vam sobreviure de miracle. Un veí de la Font que, segons diuen, venia d'un típic esmorzaret valencià, va decidir que anar pel seu carril era prou avorrit i, sense demanar permís a ningú, va envair el nostre. Resultat: xoc frontal, un mort, dos ferits greus i un lleu. El mort va ser el de l'esmorzaret, el ferit lleu jo (només tres punts en un dit, i algunes contussions) i els ferits greus, mon pare (que va passar tres mesos en un hospital i a dia de hui és minusvàl·lid) i el meu amic Nando (que va estar un mes internat en un centre hospitalari).

Sí, ja sé que la culpa de l'accident no va ser ni meua ni de la meua bicicleta; però jo la vaig culpar a ella, i el meu subsconscient, a mi. Aquella bicicleta va anar de traster en traster, rovellant-se i acumulant pols; i jo, de solitud en solitud, torturant-me tot el que vaig saber, i amargant la vida dels que m'envoltaven.

Un bon dia, fart de veure aquell tros de ferralla ocupant un racó a la cambra de la casa del poble, i de recordar les tràgiques imatges que em portava a la memòria, vaig decidir desfer-me'n d'ella i li la vaig regalar a un cosí de ma mare. Per fi aquella maleïda bicicleta estava fora de la meua vida.

Però el temps passa i les ferides cicatritzen i es curen. Només començar aquest curs, casualment, vaig acompanyar al cosí de ma mare a la casa que està fent-se al poble i la vaig veure. Em va donar llàstima. Estava arraconada en un garatge fosc i humil, envoltada d'altres bicicletes velles, mutil·lades (a la que no li faltava una roda, li faltava el manillar) i plenes de teranyines. Em va doldre. Per primera vegada després de quinze anys, ja no recordava, en veure-la, a mon pare atrapat en l'interior del cotxe, demanant auxili per poder eixir. No. Per primera vegada vaig recordar la il·lusió d'un xicon de 18 anys que feia un mes que tenia nóvia i volia una bicicleta nova. Aleshores, li vaig dir a mon tio si no l'importaria tornar-me-la; ja que, segur, jo li trauria millor profit que ell. Tomàs, com li diuen al cosí de ma mare, segurament també es va entendrir davant aquell muntó d'alumini rovellat que mai havia pogut rodar per la carretera, i me la va tornar.


Hui, quasi quinze anys després de comprar-me-la, per fi, m'he atrevit a eixir amb ella. Ha sigut una volta curta, però plena de sentiments: de Paterna a Portacoeli i de Portacoeli, de nou, a casa. Quaranta-quatre quilòmetres volant sobre l'asfalt. Jo m'he emocionat i ella segur que ha amollat alguna llagrimeta. I és que, com he dit al principi d'aquesta entrada, hi havia massa rancor en la nostra relació, i res feia preveure que aquesta pel·lícula tindria un final feliç.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada