TRELLAT (SENY)

L’altra nit vaig seguir amb interés l’entrevista que Jordi Évole li va fer a Carles Puigdemont. I què volen que els diga; m’esperava més del president de la Generalitat. Em va decebre. Cap dels arguments que va emprar per defensar el referèndum de l’1 d’octubre em van resultar convincents. Per no parlar del ridícul final en parlar del Kurdistan. Que els catalans s’han guanyat el dret de votar per decidir si volen continuar sent espanyols? Per supost. Però no d’aquesta manera. Quan el PP utilitzava la majoria absoluta per imposar la seua voluntat em semblava un abús.  Quants col·lectius, quantes organitzacions i quantes persones vam patir la marginació de Camps, Zaplana i companyia per no ser dels seus? 

PERD L'ESTAT

L’estat s’ha equivocat. Amb les detencions de hui, les operacions de la Guàrdia Civil i la decisió de prendre el control de les finances catalanes el govern central ha perdut la batalla moral front els independentistes. Rajoy incomprensiblement ha perdut Catalunya ell a soles. Per guanyar vots a la resta d’Espanya i consolidar-se en el poder ha preferit sacrificar Catalunya. Primer van recórrer l’Estatut, després el model lingüístic i, finalment, han judicialitzant el problema català, en comptes de buscar una eixida política. Mal pinta la cosa. Perquè aquestes accions només fan que reforçar la voluntat de votar l’1 d’octubre, fins i tot, en molta gent que mai s’havia autodefinit com a independentista. Llavors, que farà Rajoy, enviar l’exèrcit? Bombardejar Barcelona? 

SOBREN LES ESCOLES?

Pepica va patir les burles de les amigues en decidir que la seua filla estudiara el batxiller. Eren els anys 50 i en aquella Espanya en blanc i negre les dones, especialment als pobles, no estudiaven. Únicament havien de buscar un home per casar-se i preparar-se per dur endavant totes les faenes de la casa. Però Pepica, que a penes sabia ni llegir ni escriure, no volia que la seua filla entropessara amb les mateixes pedres que ella i tenia clar que l’educació era l’únic passaport que les podria traure de la misèria.

                Aquesta història es repeteix actualment en molts països subdesenvolupats on, en alguns casos, els alumnes han de recórrer a peu grans distàncies per poder assistir a classe. També ells tenen clar que l’educació els ajudarà a progressar. Malauradament, ací,  al mal anomenat primer món, l’educació està en crisi i un percentatge alt de la societat no la valora com caldria. 

Susana, Pedro o Patxi?

No sóc militant del PSOE. Ni tan sols simpatitzant (sí, ja sé que no estic desvelant cap secret). Però això no significa que no m’interesse el que ocórrega en les files socialistes, ja que el PSOE continua tenint una influència directa en el dia a dia d’aquest país. El congrés del proper diumenge és fonamental per al partit de la rosa. Si volen continuar sent la referència del centreesquerra, no poden deixar passar aquesta oportunitat perquè cicatritzen les ferides provocades per les últimes lluites internes i, sobretot, per reconnectar amb l’electorat. Per desgràcia, la història i l’estructura interna del partit (barons, famílies, corrents...) sembla que no col·laboraran massa perquè siga així.