SOBREN LES ESCOLES?

Pepica va patir les burles de les amigues en decidir que la seua filla estudiara el batxiller. Eren els anys 50 i en aquella Espanya en blanc i negre les dones, especialment als pobles, no estudiaven. Únicament havien de buscar un home per casar-se i preparar-se per dur endavant totes les faenes de la casa. Però Pepica, que a penes sabia ni llegir ni escriure, no volia que la seua filla entropessara amb les mateixes pedres que ella i tenia clar que l’educació era l’únic passaport que les podria traure de la misèria.

                Aquesta història es repeteix actualment en molts països subdesenvolupats on, en alguns casos, els alumnes han de recórrer a peu grans distàncies per poder assistir a classe. També ells tenen clar que l’educació els ajudarà a progressar. Malauradament, ací,  al mal anomenat primer món, l’educació està en crisi i un percentatge alt de la societat no la valora com caldria. 

                Un dels principals símptomes que evidencien la poca importància que part de la societat dóna a l’educació és la mala premsa que tenim els professors. La gent ens mira amb enveja i ens recrimina que tenim massa vacances, un sou exagerat o un horari privilegiat.  En aquest senti, quan algun alumne no funciona, per desgràcia, molts pares assenyalen directament al professor. Poc importa que el seu fill es dedique a llançar boletes en classe, a jugar amb el mòbil o oblide sistemàticament  fer els deures. És clar que hi ha bons professors i professors dolents, però en els països on l’educació està ben vista, la docència és una de les professions més valorades.

                Els alumnes de hui en dia es queixen de les classes: que si són avorrides, que si moltes assignatures no serveixen per a res... És cert que la manera d’impartir una classe, en general, a penes ha evolucionat en els últims cinquanta anys: explicació, exercicis, correcció, repàs i examen. D’acord, podem adaptar la metodologia. Si cal, fins i tot, podem plantejar-nos convertir-nos en showmans. Em pareix perfecte. Però jo, com a professor, també demane motivació. M’encanta ensenyar. Gaudisc enormement divertint-me amb els meus alumnes mentre aprenem. Per desgràcia quan detectes poca implicació entre l’alumnat, acabes per cremar-te i optes per deixar de programar activitats alternatives i continuar amb el conyàs del llibre.

                A més  de l’alumnat i de les famílies, els partits polítics tampoc han demostrat massa amor cap al gremi. Caldria fer un enorme exercici memorístic per enumerar totes les lleis d’educació que han aprovat els successius governs que hem tingut a Espanya des de la Transició: La LODE, la LOGSE, la LOCE, la LOE, fins arribar a l’actual LOMQE, que no tardaran a canviar. És vergonyós que cada vegada que arriba un partit al poder canvie la llei d’educació. Tan difícil seria que tots es posaren d’acord i n’aprovaren una que, almenys, estiguera vigent trenta anys? Supose que això només ocorre a països seriosos, no a Espanya.

                En definitiva, o govern, famílies, alumnes i professors aposten realment per l’educació o, per desgràcia, les escoles no serveixen per a res i faríem millor a tancar-les que continuar amb aquest patiment.