Susana, Pedro o Patxi?

No sóc militant del PSOE. Ni tan sols simpatitzant (sí, ja sé que no estic desvelant cap secret). Però això no significa que no m’interesse el que ocórrega en les files socialistes, ja que el PSOE continua tenint una influència directa en el dia a dia d’aquest país. El congrés del proper diumenge és fonamental per al partit de la rosa. Si volen continuar sent la referència del centreesquerra, no poden deixar passar aquesta oportunitat perquè cicatritzen les ferides provocades per les últimes lluites internes i, sobretot, per reconnectar amb l’electorat. Per desgràcia, la història i l’estructura interna del partit (barons, famílies, corrents...) sembla que no col·laboraran massa perquè siga així.

Guanyarà Díaz o Sánchez i, com ha succeït sempre, el vencedor tractarà de fer-se fort a Ferraz, mentre que el bàndol derrotat es tancarà a les masmorres de la vida política i es dedicarà a esmolar ganivets a l’espera de la primera entropessada del rival. Així de trist i de simple és.

No m’agradaria que Susana Díaz s’imposara. No considere que tinga el bagatge suficient per agafar les regnes d’un partit com el PSOE. Tampoc m’encisa, especialment, la visió que té d’Espanya. Ni tampoc les maneres que va evidenciar en la conspiració per derrocar Sánchez, quan aquest liderava el partit.

Sánchez, tot i el que puguen dir les enquestes, tampoc em resulta un candidat massa seductor. Amb ell els socialistes van traure els pitjors resultats electorals des de la restauració de la democràcia. I, a més, van estar a punt de cedir a Podem el títol honorífic de principal partit  de l’esquerra. Cert és l’aparell del partit, quasi des del primer minut, va esforçar-se per apunyalar el secretari general que havien triat; però Sánchez també va evidenciar una nul·la capacitat de lideratge.

És per aquestes raons que una figura més conciliadora com la de Patxi López podria resultar més positiva per als socialistes. L’exlehendakari té experiència de govern, adopta un perfil més moderat que Sánchez o que Díaz i, a més, el fet que siga originari del País Basc, segons el meu parer, li atorga un valor afegit per abordar amb èxit les tensions territorials que viu l’estat en l’actualitat.

En qualsevol cas, tot açò és parlar per no callar. Seran els militants socialistes qui hauran de decidir cap on ha de guiar-los la brúixola del partit. Esperem que no obliden en quina constel·lació viu l’estrela polar.