dilluns, 25 de setembre de 2017

TRELLAT (SENY)



L’altra nit vaig seguir amb interés l’entrevista que Jordi Évole li va fer a Carles Puigdemont. I què volen que els diga; m’esperava més del president de la Generalitat. Em va decebre. Cap dels arguments que va emprar per defensar el referèndum de l’1 d’octubre em van resultar convincents. Per no parlar del ridícul final en parlar del Kurdistan. Que els catalans s’han guanyat el dret de votar per decidir si volen continuar sent espanyols? Per supost. Però no d’aquesta manera. Quan el PP utilitzava la majoria absoluta per imposar la seua voluntat em semblava un abús.  Quants col·lectius, quantes organitzacions i quantes persones vam patir la marginació de Camps, Zaplana i companyia per no ser dels seus? 




Doncs bé, en el parlament català, més o menys, s’ha donat la mateixa situació. El sector independentista ha tirat cap avant sense tindre en compte l’opinió de la resta ni mesurar-ne les conseqüències. I no estem parlant de pujar els impostos directes o indirectes, sinó de separar-se s’Espanya i construir un estat nou. “No faces als altres el que no t’agrada que et facen”, em deia sovint ma mare, quan era menut. “No ens han donat una altra eixida”, diuen. Potser siga així, tot i que a mi se m’acuden algunes alternatives que podrien resultar més beneficioses que tensar la corda fins el final, com estan fent.  De vegades no és tan important tindre la raó, com engolir-se-la en nom d’un bé major. L’independentisme ja ha guanyat. Les imatges de la Guàrdia Civil regirant mitjans de comunicació, detenint membres del govern i confiscant paperetes són demolidores. No calen màrtirs. Cal trellat. O seny, com diuen pel nord.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada