Pedro Sánchez torna a la vida

Pedro Sánchez ha ressuscitat. Ha tornat de la tomba on Susana Díaz, la resta dels barons panxacontents del partit i, en especial, els desastrosos resultats electorals (els pitjors en la història del PSOE) l’havien soterrat la nit del passat 20 de desembre. La cerimònia podríem dir que va ser senzilla. Tan sols acudiren els familiars, només els més pròxims, i algun amic, això sí, amb el rostre cobert perquè ningú els poguera relacionar amb el finat. A penes un mes després els crespons negres han desaparegut de Ferraz, els gasetistes han esgarrat les necrològiques que havien escrit al dictat de les tiradores de cartes  i el retornat a la vida ha recuperat part del color de cara que la pal·lidesa que arrossegava en les últimes setmanes de l’any passat havia engolit. 

Bon vent i barca nova, Alfonso

Tot i que hui no ha eixit el sol, m’he alçat content. Bé, si els he de ser sincers, no sabria exactament com definir el sentiment que em domina aquest matí. Sí, ho confesse, per una banda, el fet d’haver-me assabentat de la detenció d’Alfonso Rus m’ha dibuixat un somriure ridícul al rostre del qual (miren que ho intente) no sóc capaç de desfer-me’n. Que per què? No ho sé amb certesa. Segurament serà pel tarannà dèspota de l’expresident de la Diputació de València. Una persona que es va permetre el luxe de titlar de burros als seus votants o de manifestar que els professors de valencià érem (o som?) uns gilipolles (caracollons o moniatos en valencià del bo), no podia estar tant de temps en primera fila política. En un país normal (o, almenys, no tan estrany com el nostre) després de qualsevol d’aquestes declaracions hauria acabat, de cap, en la botiga d’electrodomèstics que els seus pares regentaven a Xàtiva. Però ací, com tots vostés saben, mai passa res. És també motiu d’alegria que algú que no sap comptar en euros els diners de les suposades comissions que estava rebent estiguera tranquil·lament a sa casa, sense que la justícia, com a mínim, li explicara que dos millons de peles són dotze mil euros. Sí, supose que açò que experimenta hui el meu cos deu ser alegria.  

Catalunya i Espanya

Catalunya. El problema català. ¿O, tal vegada, hauríem d’haver escrit “Espanya. El problema espanyol”? La resposta a aquesta qüestió, tot i que molts pogueren pensar el contrari, no és, en absolut, senzilla. Per això sóc conscient que amb aquest post no donaré una solució màgica a ningú; però, almenys, tractaré d’aportar la meua visió sobre aquest conflicte territorial. 

                Si ens centrem únicament en la primera part de la premissa que dóna inici al text (Catalunya. El problema català) el començament d’aquesta tensió l’hem de buscar quan el PP, aleshores en l’oposició, dugué l’Estatut Català, recentment aprovat pel Congrés i pels catalans en referèndum, al Constitucional. També en aquells mateixos anys els populars dugueren als tribunals el model educatiu català, un sistema que, lingüísticament, prioritza el català sobre el castellà. Aquestes mesures van servir, juntament amb la desastrosa política econòmica de Zapatero, perquè Mariano Rajoy aconseguira la majoria absoluta en les eleccions de 2011. Ara bé, eixe èxit del PP en tot Espanya, no va tindre la mateixa repercussió a Catalunya, on el PP, elecció rere elecció, ha anat afonant-se cada vegada més. Segurament molta  gent va interpretar les accions judicials del PP, com a atacs directes a l’essència de Catalunya. I, en conseqüència, molts votants optaren pels partits independentistes, que van créixer espectacularment. Si fem una miqueta de memòria, la majoria absoluta d’Aznar també coincideix amb el fenomen Carod-Rovira. Pot ser coincidència o no, però fa la impressió que els nacionalismes espanyol i català es necessiten i es retroalimenten mútuament. 

'Sol davant el perill'

Ni Ciutadans ni Podem, el partit que té la clau i la solució és el PSOE.  Sí, així és. Tot i que l

a majoria donàvem per morts els socialistes, Pedro Sánchez ( i qui sap si l’apel·lació al vot útil o al vot de la por) ha aconseguit que la davallada del PSOE no fóra encara més exagerada del que ha sigut. Han salvat els mobles. Tot i que hauran d’arreglar la teulada, el soterrani (que s’inunda cada vegada que plou) i caldrà que revisen les bigues que, tal volta, ja estan infectades amb corcó. Ens agrade o no, en els pròxims mesos es jugarà al que vulga la direcció del PSOE; i ja els dic que no m’agradaria estar en la seua pell, encara que em regalaren dos o tres dècims del 79140, número agraciat amb la Grossa d’enguany. Encara no havien comptat les últimes paperetes i per l’esquerra ja els avisaven de les línies roges irrenunciables d’un hipotètic pacte. I per la dreta, populars i tarongetes assajaven el discurs de la responsabilitat i de la governabilitat. També alguns dels seus propis companys de partit, els mateixos que fa setmanes que esmolen els ganivets per acariciar-li el coll, s’afanyaren a dir-li el que li convenia a ell, al partit i a Espanya. No, no m’agradaria ser Pedro Sánchez.