Pedro Sánchez torna a la vida

Pedro Sánchez ha ressuscitat. Ha tornat de la tomba on Susana Díaz, la resta dels barons panxacontents del partit i, en especial, els desastrosos resultats electorals (els pitjors en la història del PSOE) l’havien soterrat la nit del passat 20 de desembre. La cerimònia podríem dir que va ser senzilla. Tan sols acudiren els familiars, només els més pròxims, i algun amic, això sí, amb el rostre cobert perquè ningú els poguera relacionar amb el finat. A penes un mes després els crespons negres han desaparegut de Ferraz, els gasetistes han esgarrat les necrològiques que havien escrit al dictat de les tiradores de cartes  i el retornat a la vida ha recuperat part del color de cara que la pal·lidesa que arrossegava en les últimes setmanes de l’any passat havia engolit. 

L’actual secretari general del PSOE ha aconseguit l’oxigen que necessitava i en una setmana ha sabut imposar-se als companys de partit que sospiren per despenjar el seu retrat de la sala principal de Ferraz i, a més, ha rebut l’encàrrec del rei per intentar formar govern. Poca gent (entre els quals m’incloc) hauria pogut imaginar un escenari així. Sánchez ha obrat de manera molt intel·ligent i ha sabut sobreposar-se a la terrible pressió a la qual ha estat sotmés en els últims mesos. Ara, en aquest procés de resurrecció, el líder dels socialistes ha d’agrari l’enorme treball desinteressat de gran part del PP valencià. L’operació Taula ha deixat al descobert les suposades pràctiques corruptes del Partit Popular en la Diputació i en l’Ajuntament de València. Almenys a València ja no es pot dir que els corruptes eren pomes podrides, ja que el jutge està investigant tot el grup popular. Aquest nou cas de corrupció ha esguitat Rajoy i partits, com Ciutadans, que fins fa una setmana haurien vist amb bons ulls la investidura d’un membre del PP com a president del govern, a hores d’ara ja no ho veuen gens clar.

Les coses han canviat. I per primera vegada en la història de la democràcia espanyola, el partit més votat en les eleccions podria quedar-se fora del govern. La lògica diu que no hauria de ser així. Però la lògica i, en especial, la decència també tenen clar que qui no és capaç de controlar el seu corral, és molt complicat que tinga la capacitat per governar un país.

Sánchez hui està més a prop de convertir-se en president del govern que quan va ser elegit secretari general del seu partit. No ho tindrà gens fàcil, perquè necessita el  suport o, almenys la complicitat, d’Albert Rivera i de Pablo Iglesias. Amb el líder de Ciutadans sembla que hi haurà menys problemes per entendre’s. Però amb Iglesias la qüestió no sembla tan senzilla. El líder de Podem, a mesura que avancen les setmanes, veu com el pla que tenia per convertir-se en la referència en l’esquerra espanyola va esvaint-se. I a Iglesias sembla que això de ser actor secundari, per molt ben valorat que puga ser, no acaba de convéncer-lo.

Un mes. Trenta dies s’ha donat de termini Sánchez per poder aconseguir els suports necessaris per ser investit com a president del govern. Si no ho aconsegueix, serà el final de la vida política de Pedro Sánchez, perquè els companys de partit s’asseguraran que no puga tornar a ressuscitar.  Com feien antigament amb tot aquell que sospitaven que podia convertir-se en vampir, abans de soterrar-lo, li clavaran una estaca en el cor, li tallaran el cap i cremaran les restes entre càntics i lloances a Déu.