dilluns, 12 de setembre del 2011

La ignorància de la 'gente bien'

Moltes vegades el pitjor menyspreu és la indiferència. Però en aquesta ocasió pense que si em calle, algú pot interpretar aquest silenci com a còmplice. I no; no tinc cap intenció de convertir-me en encobridor de la incultura o de la ignorància, per més que aquesta s’haja forjat en col·legis de pago o que s’intente dissimular davall del torrent escarlata d’un cabàs de bitllets de cinc-cents o d’una pluja daurada de suc de raïm doblement fermentat segons el costum d’una regió francesa.
 No; tot i que m’agradaria, no puc mostrar-me indiferent davant dels comentaris que aquest matí una presumpta periodista –el nom de la qual ni el sé ni m’interessa– ha perbocat enmig del programa matiner de la nostra benvolguda televisió pública. No recorde les paraules exactes –m’aborrone només de recordar-ho–; però, més o menys, ha suggerit que estudiar valencià era una “tontería” que ens estava allunyant dels nivells de competitivitat de la Unió Europea.
I s’ha quedat tan ampla.
Per desgràcia, aquesta opinió –sense cap base científica– no és aïllada. Ha calat en molts valencians. Estic fart d’escoltar en determinats cercles que amb això del valencià estem llevant oportunitats als nostres fills. Que per què ens han d’imposar el valencià. Que si, en lloc de viure ací, visquérem a Madrid, podríem haver estudiat dos idiomes estrangers. O que si açò fóra un país seriós, aquestes coses no ocorrerien.
Doncs bé, anem a veure què diuen els països seriosos amb açò del plurilingüisme. Per a la Comissió Europea la diversitat lingüística ha de ser considerada com un patrimoni cultural que s’ha de preservar i promoure pels diversos països membres.
I la UNESCO –algú dubta del prestigi internacional d’aquest organisme?–, què opinen al voltant d’aquesta qüestió? Joseph Poth, el seu director del departament de llengües, ho té ben clar: “hem de fomentar el trilingüisme i salvar les llengües petites”, va manifestar en una entrevista fa uns anys. “Cal aprendre una llengua materna (en el nostre cas el valencià), una llengua de veïnatge (el castellà) i una llengua internacional (l’anglés, el francés, l’alemany, o, com volia Font de Mora, el xinés mandarí)”.
I, senyores i senyors, aquest és el marc lingüístic al qual hauríem de tendir. No hem d’entrar al debat trampa que alguns intenten proposar. L’ensenyament del valencià no s’ha de contraposar al de qualsevol llengua estrangera. No es tracta de triar –com alguns malintencionats intenten vendre– entre el valencià o l’anglés. Valencià sí. I anglés, també.
Senyors dirigents de la RTVV, per favor, siguen una miqueta seriosos i reclamen un mínim de rigor a les persones que conviden als seus programes. No hi ha dret a què, sense cap argument, determinades persones tinguen patent de cors a l’hora llançar missatges apocalíptics.
Fomentem la convivència, no la confrontació.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada