diumenge, 25 de setembre del 2011

Autonomies, diputacions i el 20 N

Han passat més de trenta anys de la mort del dictador i, per desgràcia, a Espanya encara queden massa partidaris d’aquell país en blanc i negre, que es vestia de blau, es calava una gorra roja i abans de començar l’escola li dedicava una cançó a l’astre rei amb el braç dret ben estirat. Aquests són els que cada vegada que escolten un espanyol expressant-se en una llengua diferent a la castellana pateixen mals d’estómac i principis d’infart agut. Són aquests els que no comprenen que la història (especialment la del segle XVIII) no es pot estudiar igual a Zamora, que a Còrdova o que a Xàtiva. Han sigut aquests, precisament, qui, aprofitant l’actual crisi, han llançat missatges des de les seues tribunes privilegiades per tractar de convéncer-nos de la inutilitat de les autonomies i de la conveniència de la devolució d’alguna competència a l’Estat. No han arribat a parlar de la seua eliminació; però segur que la majoria d’ells ho pensa.
Ara (afortunadament, els presidents de les diferents autonomies respiren alleugerits) el punt de mira del debat polític actual –només fins que passe el 20N, imagine– s’ha centrat en el paper de les diputacions. El senyor Rubalcaba (com hem descobert aquesta setmana que cal referir-se a ell) ha fet d’aquesta qüestió una de les reivindicacions principals del seu programa electoral. Quants diners ens estalviaríem sense els diputats de cada província que podríem dedicar a uns altres serveis més importants; digué el candidat socialista, més o menys.
Des del partit d’enfront, Rajoy, amb la calculada ambigüitat que el caracteritza en els últims tres o quatre-cents anys, va defensar el paper d’aquestes institucions, però va obrir la porta a una hipotètica reflexió sobre el seu model de funcionament. O siga, que ni li agraden, ni li desagraden, ni  tot el contrari.
Però, si som fidels a la realitat, aquest debat no és nou. Els partits nacionalistes ja fa moltes legislatures que s’han posicionat contundentment contra aquestes institucions. Motius? Una cabassada... Per exemple, en el cas del País Valencià, les diputacions en lloc de vertebrar el territori, el separen: “jo no sóc valencià, sóc alacantí, o castellonenc...” Açò si parlem de qüestions merament ideològiques. Però si ens centrem en aspectes més pràctics, des del punt de vista econòmic, cal destacar que les diputacions, moltes vegades assumeixen serveis que ja ofereixen altres administracions com l’estatal o l’autonòmica.
Tampoc no hem d’oblidar que els grans partits les utilitzen per tal d’acontentar o premiar a determinats personatges que molesten. Mira, els diuen, ja no volem que continues liderant el nostre partit, però si et portes bé, et farem president de tal diputació. També (si no s’ho creuen pregunten a Fabra, al de la mirada fosca, no al doble del germà de la Jurado) han funcionat com una mena d’ETT’s per col·locar als membres del partit de torn que no saben fer la ‘o’ amb un canut.
I què faran els pobres alcaldes dels nostres pobles xicotets si desapareixen aquestes beneïdes institucions?, clamà al cel el gran Rus –president de la Diputació de València–, quan va sentir que els voltors alçaven les seues ales, perillosament, per acostar-se a aquestes institucions moribundes. És l’excusa de qui defensa la seua finca particular. És cert que moltes poblacions no poden assumir tots els serveis que presten; però si alguns d’ells es mancomunaren entre els diversos pobles de la rodalia –com ja ocorre en algunes comarques–, estalviaríem moltes llàgrimes (i, per supost, molts diners) en el soterrar de les diputacions.
En conseqüència, no sembla tan descabellat la proposta d’acabar amb les diputacions. Hauríem de ser valents i deixar arrere un model d’Estat que vam heretar de Napoleó i dels liberals. Caldria aprofundir en un model autonòmic seriós. I parlar, d’una vegada per totes, en clau comarcal.
Solucionarà la crisi? No. Però almenys acabaríem amb una de les nafres per les quals sagnen els nostres diners.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada