Hui vora mig milió de catalans han enllaçat tota
Catalunya, de nord a sud, per reivindicar la independència. La iniciativa (imitació
d’una cadena semblant que l’any 89 van formar dos milions de persones entre
Estònia, Letònia i Lituània per manifestar el desig d’abandonar la URSS) ha sigut
tot un èxit. I és que en l’últim lustre l’independentisme ha crescut a
Catalunya, fins situar-se en el 52% de la població (si fem cas de les últimes
enquestes).
Si jo poguera votar en un referèndum sobre la independència
de Catalunya, a dia de hui –segurament– votaria no. Comprenc el sentiment
independentista (arguments a favor no els en falten). Tinc molts amics que s’hi
identifiquen. Però jo pense que (trencar) és la eixida més fácil i considere
que ara el que toca és construir. Sí, però construir què, em podrien preguntar
vostés. La resposta a aquesta pregunta és més difícil ( o tal vegada molt més
senzilla). Portem molts anys caminant junts, unes vegades més avinguts i unes
altres vegades menys. Però, com en un matrimoni madur en crisi, si encara queda
una espurna del que antigament va ser amor, val la pena revifar la flama. I jo
no tinc tan clar que la història d’amor entre Espanya i Catalunya s’haja acabat
del tot.
