Fàstic...

Em produeix fàstic que algú puga veure normal que hi haja homes que s’organitzen en grups per agredir sexualment una dona. M’entren ganes de vomitar quan algun homo erectus presumeix d’anar d’anar de caça i que per als seus fins empra qualsevol droga que anul·le la voluntat de les víctimes. És fastigós que algú puga riure o aplaudir els vídeos que aquestes bandades de psicòpates graven per deixar testimoni de les seues gestes. 

Rèquiem per Cristina Cifuentes

Ja ha caigut la presidenta. Ja se n’ha anat. O millor dit, ja se l’han carregada. Així és. Perquè Cifuentes, amb independència de la cleptomania que sembla que pateix o les facilitats que va tindre per traure’s un màster, ha sigut una víctima de les lluites internes del PP. La ja expresidenta assegura que l’han tombada per haver fet bandera de la lluita contra la corrupció. Que els roïns (que en el seu partit n’hi ha uns quants) no li ho han perdonat i s’ho han volgut cobrar. Ha tingut sort, la nostra heroïna, de no viure al Chicago dels anys 30 o de liderar l’oposició contra Putin, perquè, llavors, el seu final hauria sigut encara més dramàtic. 

Vaig poder assassinar l'alcaldessa de València

Aquest matí he entrat en un edifici oficial per fer unes gestions. Com quasi sempre, dins de la bossa de mà duia una navalla. És xicoteta. Roja. Una d’eixes suïsses, multiusos, com la que duia MacGyver, aquell agent especial que podia arreglar una fuga nuclear amb un xicle o construir una nau espacial amb un coet d’eixida. Al llarg de la vida n’he tingut moltes, de navalles. La primera me la va comprar mon pare als deu anys a la serra de Cazorla. Després vaig tindre una altra, més gran, el mànec de la qual imitava la pota d’un cérvol. Navalla que  l’any 92 vaig amagar en un arbre que hi havia al costat de la porta de la Exposició Universal de Sevilla i no vaig tornar a veure mai més. En plena adolescència vaig tindre dos suïsses més, però no com la que tinc ara, molt més completes, amb lupa i tot. La primera (mira que sóc la repera), blanca, me la vaig deixar en un dels bancs del frontó de Vilallonga. La segona, negra, va desparéixer misteriosament després que uns obrers canviaren la llar de la casa del poble, per una xemeneia d’eixes modernes. 

La lògica del relat

La treva de la qual els parlàvem l’altre dia va durar, a penes, un parell de dies. Intuíem la tensió, però no podíem (volíem) imaginar que l’Audiència Nacional aniria tant lluny. De fet, l’altre dia, en una xarrada amb els companys del treball, pensàvem que el govern de Rajoy fomentaria una fase de distensió, almenys fins el 21-D. Entre d’altres coses, perquè consideràvem, innocents de nosaltres, que al PP li interessaria mostrar davant l’opinió pública, en especial l’internacional, que Espanya no és l’estat neofranquista opressor que protagonitza el relat independentista. Però, una vegada més, ens vam equivocar. L’estat ha assumit, sense complexos, el paper d’opressor i ha actuat en conseqüència. Presó provisional per a tot el govern (tècnicament exgovern) de la Generalitat Catalana, tret de Vila que només va passar una nit entre reixes, en pagar la fiança de 50.000 euros que li va imposar la jutge Lamela. S’hauria reeditat la fotografia de 1934 d’haver estat Puigdemont, però el president destituït continua amagat a Brussel·les.