Rèquiem per Cristina Cifuentes

Ja ha caigut la presidenta. Ja se n’ha anat. O millor dit, ja se l’han carregada. Així és. Perquè Cifuentes, amb independència de la cleptomania que sembla que pateix o les facilitats que va tindre per traure’s un màster, ha sigut una víctima de les lluites internes del PP. La ja expresidenta assegura que l’han tombada per haver fet bandera de la lluita contra la corrupció. Que els roïns (que en el seu partit n’hi ha uns quants) no li ho han perdonat i s’ho han volgut cobrar. Ha tingut sort, la nostra heroïna, de no viure al Chicago dels anys 30 o de liderar l’oposició contra Putin, perquè, llavors, el seu final hauria sigut encara més dramàtic. 

No hi ha cap dubte que tot açò ha sigut una vendetta. Però els motius han sigut uns altres. Cifuentes, per molt que li pese, no se n’anirà de la política amb l’ànima immaculada. El seu nom apareix en alguns sumaris i el fet obscur del màster no l’ha deixada en un bon lloc (ni a ella ni a la Universitat Juan Carlos I). Per tant, els companys de partit no l’han assassinat políticament per haver volgut netejar el partit. Pense que hem d’atribuir-ho al procés de la successió a Mariano Rajoy. No és cap secret que el PP no passa pel seu millor moment. Les enquestes, de fet, avancen que Ciutadans-Ciudadanos-Citizens és el partit de moda i que Albert Rivera podria guanyar les pròximes eleccions. A Rajoy, si seguim aquesta argumentació, li quedarien poc més de tres o quatre telediaris. Estem, per tant, en una competició. Cifuentes era una de les que sonava per heretar el tron. Ara, malauradament per a ella, descansa en pau.