L’era
Camps va començar de manera esperançadora per a tots aquells que van patir els
anys de bonança i colpets a l’esquena
de Zaplana. Sí, era de dretes, però se li veia bon fons. Sí, era d’un partit
centralista, però apostava per la terreta i pel valencià (recorden el decàleg d’ús
de la llengua que va presentar a Ares del Maestrat?). Feia la impressió que
Zaplana l’havia triat perquè pensava que era un home ximple i dèbil a qui
podria dominar sense massa problemes des de Madrid. Però el titella li va eixir
granota al de Cartagena i prompte va esclatar una lluita de poder entre les dos
faccions que va finalitzar amb la victòria del protegit de Rita Barberà. Camps
i els seus partidaris controlarien València, rebrien el suport dels militants
de Castelló, mentre que els pocs zaplanistes que van sobreviure es feren
relativament forts durant un temps a les comarques alacantines. Que per què he
començat un post sobre la corrupció valenciana parlant de les lluites internes
del PP? La resposta és molt senzilla, perquè Camps va rebre el suport actiu del
capitost popular castellonenc: Carlos Fabra. Més o menys el pacte a què
arribaren els dos prohoms del partit degué ser així: “tranquil, Paco, tens el
suport de tots els militants de Castelló, estigues tranquil... Això sí, a
canvi, des d’Almenara fins a Vinaròs no vull problemes”. “El que tu vulgues, Carlos”,
degué respondre Camps abans de rebre el xec en blanc que li lliurava el de les
ulleres negres per poder afermar-se al palau de la Generalitat.diumenge, 14 de febrer del 2016
CORRUPCIÓ A LA VALENCIANA (II)
L’era
Camps va començar de manera esperançadora per a tots aquells que van patir els
anys de bonança i colpets a l’esquena
de Zaplana. Sí, era de dretes, però se li veia bon fons. Sí, era d’un partit
centralista, però apostava per la terreta i pel valencià (recorden el decàleg d’ús
de la llengua que va presentar a Ares del Maestrat?). Feia la impressió que
Zaplana l’havia triat perquè pensava que era un home ximple i dèbil a qui
podria dominar sense massa problemes des de Madrid. Però el titella li va eixir
granota al de Cartagena i prompte va esclatar una lluita de poder entre les dos
faccions que va finalitzar amb la victòria del protegit de Rita Barberà. Camps
i els seus partidaris controlarien València, rebrien el suport dels militants
de Castelló, mentre que els pocs zaplanistes que van sobreviure es feren
relativament forts durant un temps a les comarques alacantines. Que per què he
començat un post sobre la corrupció valenciana parlant de les lluites internes
del PP? La resposta és molt senzilla, perquè Camps va rebre el suport actiu del
capitost popular castellonenc: Carlos Fabra. Més o menys el pacte a què
arribaren els dos prohoms del partit degué ser així: “tranquil, Paco, tens el
suport de tots els militants de Castelló, estigues tranquil... Això sí, a
canvi, des d’Almenara fins a Vinaròs no vull problemes”. “El que tu vulgues, Carlos”,
degué respondre Camps abans de rebre el xec en blanc que li lliurava el de les
ulleres negres per poder afermar-se al palau de la Generalitat.dijous, 4 de febrer del 2016
CORRUPCIÓ A LA VALENCIANA (I)
Per
desgràcia ja no és notícia que aparega un nou cas de corrupció. I és que, com
va anunciar el nou profeta dels cabells llargs i la barba blanca, “la merda està eixit a punta pala”. Hui Levante-EMV publica una nova entrega d’aquest
dramàtic fulletó: investiguen l’exvicepresident del Consell, Gerardo Camps, per
rebre suborns en les adjudicacions de les obres de remodelació de l’antiga
presó model de València, hui un edifici d’oficines de la Generalitat. És, fins
el moment, l’últim cas que ha eixit a la llum, però n’hi ha tants, que
resultarà tot un repte tractar de resumir-los en aquest post. dimecres, 3 de febrer del 2016
Pedro Sánchez torna a la vida

Pedro
Sánchez ha ressuscitat. Ha tornat de la tomba on Susana Díaz, la resta dels barons
panxacontents del partit i, en especial, els desastrosos resultats electorals
(els pitjors en la història del PSOE) l’havien soterrat la nit del passat 20 de
desembre. La cerimònia podríem dir que va ser senzilla. Tan sols acudiren els
familiars, només els més pròxims, i algun amic, això sí, amb el rostre cobert
perquè ningú els poguera relacionar amb el finat. A penes un mes després els
crespons negres han desaparegut de Ferraz, els gasetistes han esgarrat les necrològiques
que havien escrit al dictat de les tiradores de cartes i el retornat a la vida ha recuperat part del
color de cara que la pal·lidesa que arrossegava en les últimes setmanes de l’any
passat havia engolit.
dimarts, 26 de gener del 2016
Bon vent i barca nova, Alfonso
Tot
i que hui no ha eixit el sol, m’he alçat content. Bé, si els he de ser sincers,
no sabria exactament com definir el sentiment que em domina aquest matí. Sí, ho
confesse, per una banda, el fet d’haver-me assabentat de la detenció d’Alfonso
Rus m’ha dibuixat un somriure ridícul al rostre del qual (miren que ho intente)
no sóc capaç de desfer-me’n. Que per què? No ho sé amb certesa. Segurament serà
pel tarannà dèspota de l’expresident de la Diputació de València. Una persona
que es va permetre el luxe de titlar de burros als seus votants o de manifestar
que els professors de valencià érem (o som?) uns gilipolles (caracollons o moniatos en valencià del bo), no podia
estar tant de temps en primera fila política. En un país normal (o, almenys, no
tan estrany com el nostre) després de qualsevol d’aquestes declaracions hauria
acabat, de cap, en la botiga d’electrodomèstics que els seus pares regentaven a
Xàtiva. Però ací, com tots vostés saben, mai passa res. És també motiu d’alegria
que algú que no sap comptar en euros els diners de les suposades comissions que
estava rebent estiguera tranquil·lament a sa casa, sense que la justícia, com a
mínim, li explicara que dos millons de
peles són dotze mil euros. Sí, supose que açò que experimenta hui el meu
cos deu ser alegria.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)