Falta de respecte

                El meu esperit futboler ha eixit aquest matí de la tomba on descansava des de ja no recorde quant de temps. Ha tornat a la vida enfurismat per culpa de totes les notícies que envolten l’actualitat valencianista, cada vegada més surrealista, per no dir decebedora. Reconec que cada dia em costa més identificar-me amb un club que, tot i estar (encara) a la nostra terra, el dirigeixen des de l’altra punta del món. Si, almenys, l’entrada de Lim a l’accionariat valencianista s’haguera traduït en el que prometien, en una autèntica homologació del  València als equips punters d’Europa, tira... Però, pel que estem observant, el nou propietari del club (almenys fins el moment) fa la impressió que està més preocupat pel compte de resultats dels seus negocis i dels de Jorge Mendes (el padrí de la majoria dels jugadors que han arribat al València en les dos últimes campanyes) que per la marxa real i el futur de l’equip. Per desgràcia una vegada més han jugat amb els sentiments del valencianisme i estan faltant al respecte a un club que (esperem) l’any 2019 complirà un segle d’història. L’última decisió de l’amo del club, la contractació del britànic Gary Neville com a entrenador del primer equip, és una nova mostra dels que els dic.

Dos anys orfe

Recorde perfectament on estava i què feia. Era divendres. Feia una horeta que havia acabat les classes i tornava a casa després d’estar tota la setmana a Almoradí. En aquells moments, passaven pocs minuts de les dotze i quart (en concret eren les dotze i denou), jo conduïa per les primeres rampes del port d’Albaida. Tenia la Mariola a l’esquerra, el Benicadell a la dreta i una miqueta més al fons, encara podia intuir la silueta de la Safor. Tenia posada Sí Ràdio al cotxe, perquè des de la nit anterior, les urpes dels agents de Fabra ja havien desconnectat el senyal de Ràdio Nou. Els treballadors de l’emissora, entre ells la meua dona i molts amics, com els violistes del Titànic, narraven en directe, en un magazine improvisat, el que estava succeint a Burjassot i, a més, aprofitaven els últims minuts del naufragi per acomiadar-se de l’audiència. Tot i que ja feia uns quants anys que no seguia les emissions de la ràdio per les raons que a ningú se li escapen, no vaig poder evitar que se m’humitejaren els ulls. Llàgrimes de ràbia i d’impotència que s’intensificaren quan arribà la confirmació que havien tallat el senyal de Canal 9. 

Enquestes

Per a què serveix una enquesta (electoral)? En un món pur i innocent on llops i corders jugaren al truc com a bons amics, és clar que les enquestes (electorals) serien uns estudis asèptics, freds i objectius que indicarien les preferències de la ciutadania en matèria política. Si ets més del de la cua, del de la barba, del guapet o del més guapet encara. Però, és clar, no vivim en un món ideal. Ací llops i corders ho tenen molt complicat per conviure en el mateix espai i allò de jugar al truc, quasi que ni ho plantegem. Per això hi ha un gran percentatge de malpensats que no acaben de creure en la pretesa innocència d’aquests estudis: realment indiquen el que pensa la gent? O, pel contrari, tenen l’objectiu influir directament en el vot de la ciutadania? 

Política de tafurs

Compromís va ser la força política decisiva en les eleccions autonòmiques i municipals del passat maig. Si em permeten la terminologia futbolística, les llistes encapçalades pels Oltra, Ribó, Morera i companyia van ser els autèntics equips revelacions de la campanya. Cap enquesta va ser capaç de reflectir el gran poder que els electors valencians van atorgar a la coalició valencianista d’esquerres. Ni el CIS, ni el SOS, ni el Levante, ni el Despierte... Ningú! I pel que sembla, si atenem a les diferents dinàmiques dels partits que ocupen el mateix espai ideològic que Compromís, la coalició encara podria créixer més en el futur. És clar, sempre que les virtuts que l’han propulsat no acaben fagocitant-la.