La perversió de la democràcia

S’ha parlat moltes vegades del vot captiu o del clientelisme per explicar determinades victòries electorals, quan és evident que la gestió de govern d’eixos vencedors en les urnes, no està beneficiant el conjunt de la societat. Açò en un poble menut, com el meu, és relativament fàcil d’aconseguir: tu confecciones la llista electoral incloent-hi membres de les famílies més nombroses del poble i, en acabant, fas tot el possible per col·locar-los, ja siga en l’ajuntament, en alguna entitat pública que controle el partit, o en l’empresa d’algun conegut que et deu favors. Aquest mateix mètode, però aplicat a entitats més grans, com les diputacions, també sol ser efectiu. ¿Quants assessors deia que tenia Carlos Fabra a Castelló? En fi, no cal que ens fem mala sang, però aquesta és una de les raons per les quals no hi ha manera de tirar de les institucions públiques a determinats personatges.

Orgullós de ser un “gilipolles”

Ho admet, dic ‘aleshores’ (i llavors). Sí, un defecte com altre qualsevol. Com el que tenien aquells valencians de principi del segle XX que començaven a dir “entonses” i els seus veïns, per burlar-se d’aquest castellanisme, els responien “mig almud i quatre onces”. ‘Gairebé’ no ho dic, també ho he de confessar. Tampoc crec que ho diga mai, tret que me’n vaja a viure a Catalunya i aquesta (o esta) acabe convertint-se en una paraula d’ús habitual del meu vocabulari. Tot i això, he de reconéixer que quan Alfonso Rus (encara alcalde de Xàtiva i president de la Diputació de València) va qualificar-nos als professors de valencià de “gilipolles” per gastar, suposadament, aquestes dos (o dues) paraules, el mot ‘gairebé’ va començar, aleshores (o llavors) a paréixer-me una miqueta (o mica) menys antipàtic.

Raons per les quals no s’ha de votar al PP (i/o a Ciutadans)

Que bé! Hem deixat arrere l’hivern. El fred ha passat i, per fi, ha arribat el bon temps (ho sent, em negue a utilitzar l’expressió malsonant i repugnant de “caloret”). Les flors comencen a eixir al camp, les platges s’omplin de nou i, després d’un llarg temps de penombra, la gent torna a somriure al carrer. I amb el solet que fa, l’alegria contagiosa de la gent i la cerveseta en la terrassa del bar de la plaça del poble, sembla que el personal comença a patir d’amnèsia: les enquestes parlen d’una certa recuperació del PP en la intenció de vot. Però, estem bojos o què? “Ei”, podria dir-me algun dels que estan reflexionant seriosament tornar a votar al Partit Popular, “total per quatre tratges, cent grams de caviar i quatre duros que s’han emportat... Què més dóna que se’ls emporten estos o els altres... Més val roïns coneguts, que bons per conéixer... I si ve eixe de la cua i encara ho empastrem més?”

Matrimoni de conveniència?

El president del govern va concedir ahir una entrevista. El fet en si ja és notícia, perquè Rajoy no és massa aficionat a què li facen preguntes ni tampoc posa massa interés a facilitar la labor dels periodistes; però, en fi, això seria motiu per escriure un altre post. L’agraciat d’ahir va ser Carlos Herrera. “Sempre millor si els que t’interroguen són amics”, degué pensar Rajoy abans de donar l’OK a l’entrevista. No la vaig escoltar. Ho reconec. No m’interessen en absolut les declaracions oficialistes i triomfalistes del nostre president del govern. Sempre és el mateix: consignes, frases elaborades i eslògans per destacar el propi treball i carregar contra l’adversari polític; un adversari que hui en dia, ja no està tan clar si és el de la rosa, el de la coleta o Naranjito. Però he d’admetre que ahir Rajoy sí que va parlar, almenys entre línies. Com es nota quan està còmode el president!