EL PAÍS ON MAI NO PASSAVA RES

El tio Rafel, de la Pobla, tenia una Mobylette de l’any catapum, que quan l’engegava tossia sis o set vegades fins que el motor desxifrava la incògnita de la fórmula de l’acceleració. No hi havia un trasto més vell i rovellat en tota la Pobla, però el tio, quan se n’anava cap al bancal amb la boina i el llegó, se sentia com Marlon Brando damunt de la Harley en ‘Salvatge’. Quan la DGT va fer obligatori l’ús del casc, el tio Rafel es negà a posar-se’l. “Total, si només gaste l’amoto per anar al bancal, ni que anara a fer el París-Dakar.” L’endemà de pronunciar aquelles paraules al casino de la Pobla, s’oficià el seu enterro. El pobre Rafel, els amics encara ho recorden, morí després de caure de la moto, quan tornava del camp. 

I ARA QUÈ FEM, ENRIC?

Fa poc més de dos anys Vilallonga va encetar un pe

ríode d’il·lusió, després de l’etapa fosca de J.R. al cap davant del consistori llober. L’esquerra, per fi, aconseguí sumar més vots que la dreta i PSOE i Bloc posaren en marxa un pacte per tractar de tornar el sentit comú a la política local. Però, malauradament, el temps ha donat la raó a qui pensaven que aquest pacte no funcionaria.  Ha sigut una autèntica llàstima. Una oportunitat perduda.

La decisió de l’encara alcalde, Enric Llorca, d’expulsar del govern als dos regidors del Bloc, Alfred Giner i Santi Alberca, ha sigut el colp de gràcia. Que les relacions entre els dos grups municipals no eren les ideals era un secret a veus. Però s’hauria d’haver tractat de reconduir la situació pel bé del poble; perquè un ajuntament no és un club de petanca. És la casa de tots, és el paraigua que ens ha de protegir, especialment ara que estem en època de pluges fortes i tronades esgarrifadores.

Rajoy i l'Scattergories

Fa uns quants anys, segur que ho recorden, el Fiscal Star va estar a punt d’acabar amb la carrera política del president dels Estats Units. Bill Clinton va eixir escaldat d’aquell Impeachment. Va haver de confessar al món sencer que ell, la becària Lewinsky i un havà dels cars s’ho havien passat d’allò més bé al despatx Oral, perdó, Oval. Clinton va estar a punt de perdre la cadira presidencial per haver mentit al poble nord-americà sobre la seua vida sexual. I és que la majoria dels anglosaxons (hipocresies a banda) consideren que si tu no ets capaç de dur una vida privada ordenada, és impossible que sigues capaç de controlar les regnes del teu país. Spain is different, ja ho saben tots vostés, ací –supose que ho hauran escoltat més d’una vegada– “dels pecats del piu, déu se’n riu”. I pel que sembla, tampoc passa res si s’infringeixen els manaments seté (no furtaràs) i el vuité (no mentiràs). 

NIT DE TERROR

Ahir, només caure el teló de la nit, al

gú penjà del cel calaveres i rates penades. Quan la lluna s’amagà, esclataren llamps i rellamps. El vent obrí finestres i s’emportà les fulles dels arbres. Començà a ploure amb força. Els gossos udolaven o, potser, eren llops... Places i carrers desemparats. Vampirs, zombies i espectres fora de les tombes. Homes i dones encomanant-se al bon déu. Bruixes damunt de les graneres. Dimonis a la porta de l’infern. I jo al llit, mà sobre mà, resant perquè arribara l’alba. Sense creus, ni aigua beneïda. Sense alls, ni bales de plata. I fora els trons, la pluja i el vent pintaven la ciutat amb carbó i teranyines.