Ja entenc l'obsessió per la visita del Papa

No poden ni imaginar-se com de nerviosos es posaven els membres del govern valencià quan algun periodista (no massa, per cert) s'aventurava a llançar la terrible pregunta del cost de la visita del Papa. Dic terrible perquè després de veure les cares dels interpel·lats, en lloc d'una pregunta, semblava que els hagueren pegat un colp en l'entrecuixa o que s'hagueren referit a la seua progenitora en termes ofensius.

Mai cap representant del govern valencià ha tingut la dignitat de respondre públicament a aquesta pregunta. "Als valencians no els interessen eixes petiteses", els hem escotat dir les poques vegades que han tingut el valor de no fugir dels micròfons. Respondre, mai, però quedar-se amb la cara de l'atrevit que ha llançat la pregunta i apuntar-lo en una llista negra de periodistes non grats, sempre. En aquesta terra, és així de trist, si preguntes per la visita del Papa, estàs cavant la teua fossa com a periodista. I alguns, en servei de la veritat i de la justícia, no hem tingut més remei que cavar i cavar, i presidir les pompes fúnebres del nostre soterrar. Però, per què eixa obsessió? Per què tenien tanta por que es coneguera el cost real de la visita de Benet XVI? La resposta l'hem tinguda aquests dies, en alçar-se el secret de sumari del cas Gürtel.

Controladors incontrolats

Avise de bestreta que, segurament, vaig a dir algunes inexactituds, perquè no conec l'assumpte en profunditat. Però després del que ha ocorregut en els últims dies, cada vegada estic més convençut que triar l'avió com a mitjà de transport en les vacances, és com si te les jugares als daus. En primer lloc, ja s'ha de ser prou valent per pujar-se a un autobús amb ales que desafia la llei de la gravetat. Confesse que no em fa gens d'il·lusió muntar-me en un aparell que viatja a uns quants milers de metres del sòl. Però bé, una vegada superades aquestes pors irracionals, hi ha una sèrie de factors que si es barregen, poden aconseguir arruinar-te les vacances.

Pot donar-se que a alguna operadora li done per conjugar el verb overbook. També la boira, eixe fenomen atmosfèric característic de les pel·licules de Jack l'Esbudellador, podria tindre la genial idea de posar-se a jugar a la gallineta cega amb els avions, just el mateix dia que tu havies de volar fins la Martinica. O, veges tu per a on, el mateix dia que estaves a punt de conéixer els fiords noruegs,  el pilot del teu avió ha decidit posar-se de vaga, perquè no cobra tant com els seus col·legues birmans i, a més, treballa el triple. O, en el súmmun de les desgràcies -patrocinades per un tal Murphy-, el dia que havies triat per viatjar a la ciutat on viu la dona dels teus somnis per donar-li una sorpresa, -xicona, per cert, a la qual només coneixes a través d'Internet-, tots els controladors aeris d'Espanya, misteriosament, es posen malalts alhora. Al remat, per figues o per bacores, no has conegut la Martinica, els fiords noruegs continuen sent preciosos en la foto del catàleg de l'agència de viatges del barri, i Alèxia, la xicona pèl-roja amb els ulls verds que admeteres al Facebook, es quedarà sense saber que mai t'han agradat ni la filosofia clàssica ni la literatura belga de principis del segle XX, i que si intercanviaves comentaris al seu mur sobre aquestes matèries, és perquè -ningú sap massa bé per què- t'havies enamorat d'ella, bojament. Quina putada, no! Hauries d'haver anat amb cotxe, amb tren o amb vaixell, com t'havia aconsellat el teu amic Natxo, que sap de tot.

Wikileaks, la cara B dels governs

Fins fa un mes pràcticament ningú havia sentit parlar de Wikileaks. Hui ja sabem que es tracta d'una organització que ha nascut amb la voluntat de convertir-se en el Pepito Grillo del complicat món de les relacions internacionals. Coneguérem la seua existència a partir d'una sèrie de denúncies sobre els abusos de les tropes nord-americanes a l'Irak. I, a poc a poc, ha anat creixent la seua popularitat.

Aquesta setmana, l'organització ha donat una passa més, i ha aconseguit, que tant ella, com el seu creador, Julian Assange, es guanyen a pols l'enemistat dels principals governs d'Occident. El motiu, la publicació d'una sèrie de documents que, per una part, demostra que no hi ha tanta diferència entre les marujes d'una perruqueria de barri i alguns funcionaris del govern dels EUA; i, per altra part-si parlem dels 'papers espanyols'- no deixa en massa bon lloc al govern de ZP.

Quo vadis, PSPV?

No conec ningú (bé, tal vegada siga una exageració) que parle bé de la gestió del PP valencià. Especialment en l'últim any quan, un rere d'altre, els suposats casos de corrupció han anat omplint pàgines i pàgines dels diaris. Que si els tratges de Camps, que si les concessions del fem de la Vega Baixa, que si els diners que es destinen a determinades ONG's, que si la depuradora de Pinedo... Per no parlar de les notícies que deixen una miqueta en entredit (ús irònic del diminutiu miqueta) la suposada bona gestió del govern Camps: que si hi ha retall en Educació, que si Telefònica (o com es diga ara) amenaça de tallar els telèfons a les conselleries perquè no paguen, que si els becaris de RTVV no cobren, que si Correus tampoc cobra... Imaginen com està el panorama que entre determinats cercles periodístics circula el rumor que les nòmines dels funcionaris valencians les paga un conegut Gran Magatzem (el que cada any dóna permís perquè comence el Nadal), que actuaria com a prestamista a l'ús. Amb totes aquestes taques que embruten la gestió del PP valencià, moltes vegades em faig la pregunta següent: com és possible que guanyen sempre per majoria absoluta?