Rita Barberà mor

Hui el dia ha nascut gris a València. Els núvols tapaven el blau del cel i una fina capa de pluja entonava unes notes malenconioses que, gota a gota, ens ha esguitat l’ànima amb tonalitats groguenques. Tot i que pareixia un dia normal de tardor (dels d’abans, quan la pluja no era notícia), no hem tardat a descobrir que estàvem ben equivocats. Perquè aquest matí, ben prompte, abans inclús que acabaren de posar tots els carrers, ha faltat Rita Barberà. En assabentar-se de la notícia, alguns, estic plenament convençut, deuen haver interpretat que la pluja, en realitat, eren llàgrimes del cel en memòria de l’exalcaldessa. No ha sigut el meu cas, que aquest matí no tenia l’ànim massa poètic. Més tard, però, més tard, cap al migdia, he recordat el dia del soterrar de la meua iaia. Plovia. I aquell dia sí que vaig voler pensar que algú en el cel plorava perquè la iaia ens havia deixat.

Rita Barberà se n’ha anat de manera inesperada. Dilluns havia declarat en el Suprem pel Cas Taula i, tot i que transmetia una imatge d’esgotament i de debilitat, no crec que ningú pensara que el desenllaç estiguera tan pròxim. Però cal tindre en compte que feia molt de temps que Rita ja no era Rita. La pèrdua de l’alcaldia va ser un colp molt dolorós. Tant que no va tindre ni l’elegància de cedir el bastó de comandament al seu successor. Després vindria la corrupció, el Cas Taula, que va motivar que s’investigara tot el grup popular de l’ajuntament de València –tret de la pròpia Barberà– per suposat blanqueig de diners. El jutge va tardar en assenyalar-la, però quan va començar a parlar-se obertament de la seua imputació, fins i tot els companys de partit de l’exalcaldessa volgueren traure-se-la de damunt. La pressió mediàtica va ser molt gran i al PP de Rajoy (el mateix que hui plorava amarg pel decés de Barberà) no li convenia que es relacionara a una pressumpta corrupta amb les sigles del partit. Per això li van mostrar la porta d’eixida. No van aconseguir, això sí, que renunciara a l’acta de senadora. L’exalcaldessa es va mostrar ferma i això li va motivar algun que altre enfrontament amb determinats membres del PP, tant a Madrid, com ací, al País València.

                Tot i les enormes discrepàncies que tenia amb la senyora Barberà i amb la seua manera de d’entendre i de governar la ciutat (en ocasions, com si fóra un cortijo de la seua propietat), considere que no es mereixia anar-se’n així. Temps tindre’m en el futur per analitzar el llegat que ens ha deixat i d’aprofundir en les llums i en els ombres dels 24 anys que va estar al capdavant de València.

                 Descansa en pau.