Clinton o Trump?

Demà és la gran cita: quatre anys després toca tornar a votar per elegir el nou president de la república mundial. Perquè, ens agrade o no, qui pren possessió de l’escriptori del despatx oval governa el món. Gran part de les decisions que es prenen a la Casa Blanca ens afecten a tots. Per aquest motiu és absolutament injust que els nord-americans no ens deixen votar demà ni, tampoc, que no ens permeten presentar una candidatura per competir amb republicans i demòcrates.

Estem a punt de posar el punt final als vuit anys de l’administració Obama. Un president que va alçar moltes expectatives, però que, al remat, no ha sigut tan meravellós com ens el van vendre. Obama i la seua família han alçat passions allà on han estat, però no han aconseguit (tot i la inexplicable concessió del Premi Nobel de la pau) que aquest planeta siga un lloc millor per viure.

Veurem qui pren el relleu a partir de dimecres. Ara mateix les enquestes posen per davant Hillary Clinton, però només amb un avantatge de 2’5 punts. L’última setmana Trump ha retallat posicions, gràcies, sobretot, a l’entrada en campanya de l’FBI. Els federals fa, a penes una setmana, van airejar que havien descobert nous correus electrònics de Clinton (de la seua etapa al front de la secretaria d’Estat dels EUA) que calia investigar. Ahir, després de set dies en els quals Trump i els seus s’han fartat d’acusar-la d’alta traïció, l’FBI va anunciar que tot estava OK i que no hi havia cap evidència de criminalitat en l’actuació de la candidata demòcrata.

Llavors, qui guanyarà? És difícil fer un pronòstic. Hillary Clinton transmet una imatge de moderació, d’equilibri i d’elegància. Però no és una dona especialment carismàtica i una gran part dels votants nord-americans la consideren freda, hipòcrita, calculadora i bastant antipàtica. Tampoc juga al seu favor l’estat malaltís que ha evidenciat en els últims temps. O que part de l’electorat considere que és una representant més de l’elit política que només es preocupa de defensar els seus privilegis.

Trump, per contra, representa el pitjor de l’Amèrica profunda (conservador, xenòfob, masclista...). Però, especialment en aquests temps de crisi, el missatge clar, directe i demagog del candidat republicà té molts compradors. Un gran nombre dels votants nord-americans el veuen com a un triomfador; com a una persona feta a si mateixa que pot acabar amb un ineficaç Establishment que no ha sabut solucionar els problemes de la gent. En certa manera amb Trump ocorre als Estats Units, el que ací, al País Valencià, amb el PP: ningú no s’atreveix a admetre en públic que els vota, però, al remat acaben arrasant en les eleccions.

Per tant, si em sobraren uns quants milers d’euros i poguera jugar-me’ls a favor d’un dels dos candidats, apostaria per Trump. Espere equivocar-me, però si no canvien molt les coses en les últimes 24 hores, Donald Trump es convertirà en el quaranta-cinqué president dels EUA.