
Sóc
un il·lús perquè somie (ja siga entre els llençols o despert) que
és possible una altra societat. Una societat que, realment, siga el
que tots volem i no el que imposen els governs de torn (els
legítimament elegits o els que manegen els fils a l’ombra). Una
societat basada en el diàleg, la tolerància i l’empatia, on qui
pense en verd puga estar a gust prenent un café amb algú que pensa
en roig o en blau o en taronja.
Per
contra el que veig és molt diferent. Veig polítics que viuen en una
realitat paral·lela que poc té a veure amb els problemes de la
gent. Dirigents que engreixen l’ego en prime time i construeixen
discursos inversemblants i excuses de malpagadors. Veig mitjans de
comunicació que, en comptes d’informar, alliçonen segons les
instruccions de les mans fosques que tot ho controlen. I, el que és
encara pitjor: odi, ràbia i egoisme. Si un extraterrestre llegira
molts dels missatges que publiquem en les xarxes socials, fugiria
espantat i posaria milers d’anys-llum entre el seu planeta i el
nostre, per por de contagiar-se amb la llavor de l’odi que tard o
d’hora acabarà amb tots nosaltres. Què hem fet malament? Per què
ara, en comptes de somriure, arrufem el nas? Per què eixa tendència
a esclafar o exterminar al que pensa diferent?
Hem
de posar fre a aquesta dinàmica autodestructiva si volem que hi haja
un demà. Abandonem les polítiques de girar el cap i recuperem les
bondats dels constructors de ponts. Convertim-nos tots, d’una
vegada per totes, en il·lusos. I no deixem que ningú ens convença
que les nostres il·lusions no poden convertir-se en realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada