Digueu-me ingenu

Segurament ho sóc, ingenu. O il·lús. Trien l’adjectiu que més els agrade. A mi em dóna igual. Bé, no exactament. Si haguera de triar-ne un, potser, em quedaria amb el segon. Il·lús. Per què? Perquè l’il·lús és aquell que té il·lusió. Sí, ja sé que habitualment quan la gent qualifica a algú d’il·lús és perquè confia en excés que puga fer-se realitat algun desig d’eixos que el sentit comú qualifica d’irrealitzables. Però, fins i tot, en aquests casos, quan els desitjos de qui els escriu no tenen pinta que prosperen (raons, n’hi ha moltes), m’agrada que em qualifiquen d’il·lús.

Sóc un il·lús perquè somie (ja siga entre els llençols o despert) que és possible una altra societat. Una societat que, realment, siga el que tots volem i no el que imposen els governs de torn (els legítimament elegits o els que manegen els fils a l’ombra). Una societat basada en el diàleg, la tolerància i l’empatia, on qui pense en verd puga estar a gust prenent un café amb algú que pensa en roig o en blau o en taronja.

Per contra el que veig és molt diferent. Veig polítics que viuen en una realitat paral·lela que poc té a veure amb els problemes de la gent. Dirigents que engreixen l’ego en prime time i construeixen discursos inversemblants i excuses de malpagadors. Veig mitjans de comunicació que, en comptes d’informar, alliçonen segons les instruccions de les mans fosques que tot ho controlen. I, el que és encara pitjor: odi, ràbia i egoisme. Si un extraterrestre llegira molts dels missatges que publiquem en les xarxes socials, fugiria espantat i posaria milers d’anys-llum entre el seu planeta i el nostre, per por de contagiar-se amb la llavor de l’odi que tard o d’hora acabarà amb tots nosaltres. Què hem fet malament? Per què ara, en comptes de somriure, arrufem el nas? Per què eixa tendència a esclafar o exterminar al que pensa diferent?

Hem de posar fre a aquesta dinàmica autodestructiva si volem que hi haja un demà. Abandonem les polítiques de girar el cap i recuperem les bondats dels constructors de ponts. Convertim-nos tots, d’una vegada per totes, en il·lusos. I no deixem que ningú ens convença que les nostres il·lusions no poden convertir-se en realitat.