CORRUPCIÓ A LA VALENCIANA (V)

Amb el nou segle una de les principals reivindicacions de la comunitat educativa valenciana era la dotació d’unes infraestructures adequades per a la formació de l’alumnat valencià. Hi havia col·legis que s’havien quedat obsolets, uns altres evidenciaven nombroses deficiències i en algunes poblacions calia construir-ne de nous. Per aquest motiu l’any 2000 el govern d’Eduardo Zaplana va crear CIEGSA, una empresa pública que tenia com a principal objectiu la construcció de nous equipaments educatius. El que originàriament es pretenia amb CIEGSA era accelerar la construcció de col·legis i instituts i, a més, a un cost inferior per a les arques públiques, en cas que les obres les hagueren realitzat empreses privades. Per desgràcia, setze anys després, les bones intencions van quedar només sobre el paper i els diners en butxaques que la Justícia haurà de determinar. Segons les últimes notícies que hem conegut els sobrecostos en les obres d’aquesta empresa pública podrien arribar fins als 1.000 milions d’euros, que en pessetes, per si aquesta xifra no els escandalitza suficientment, serien vora 170 mil milions. Els assegure que he hagut de calcular-ho tres vegades, perquè el meu cervell a partir de sis zeros es mareja. Coneixent aquestes dades dóna molta ràbia que un vicepresident del Consell com José Ciscar volguera justificar el tancament de Canal 9 amb la necessitat d’invertir eixos diners en col·legis i hospitals. Això al  meu poble es diu tindre la cara forrà de vaqueta. 

Cas Blasco II

Igualment de sagnant o, si m’apuren, encara més, va ser l’anomenat Cas Immigració. Dos diputades, Clara Tirado (PSPV) i Mireia Mollà (Compromís) van dur davant la fiscalia una sèrie d’irregularitats en la concessió d’ajudes al desenvolupament per part del Consell. En resum, dels vora dos milions d’euros que va donar la Generalitat perquè, entre d’altres projectes, es construira un hospital a Haití després del terratrèmol, a l’illa caribenya a penes van arribar dos PDFs amb els plànols del centre mèdic; perquè els diners es van quedar a València i amb ells es van comprar una sèrie d’immobles. El principal condemnat per aquest cas de corrupció ha sigut l’exconseller Rafael Blasco. La Justícia finalment ha premiat la seua constància amb huit anys de presó. Cal recordar que el nom de Blasco (quan era socialista) ja va aparèixer vinculat amb temes de corrupció a finals dels vuitanta. L’altre home rellevant d’aquesta trama va ser Augusto César Tauroni, empresari que dirigia una de les ONGs investigades, considerat pel jutge com el cervell de la trama. Va rebre la mateixa condemna que l’exconseller. 

Cas AVIALSA

Ara, que per a moments de pel·lícula de Brian de Palma, jo hem quede amb la detenció de Serafín Castellano quan ocupava el càrrec de delegat del Govern a la Comunitat Valenciana. M’imagine el matí de la seua detenció i em costa no trencar a riure. Cal tindre en compte que Castellano, com a delegat del Govern, era el cap de la Policia i de la Guàrdia Civil. Aquell matí (trist per a ell, no per a la resta), quan Castellano va veure els homes de la UDEF a la porta de sa casa, degué pensar que venien a prendre café i, llotxicament, els degué convidar a entrar amb un somriure. Somriure que no degué tardar a esvair-se entre el vapor de la cafetera, quan un dels agents li digué allò de “jefe, està detingut”. 

Castellano està investigat per tres delictes (prevaricació, malversació i suborn) que, suposadament, va cometre en la seua etapa de conseller de Governació. Es dóna la circumstància que la seua conselleria va adjudicar una sèrie de contractes milionaris a AVIALSA, una empresa de serveis d’extinció d’incendis, el director de la qual, Vicente Huerta, era company de caceres de Castellano. Imaginen si la relació entre Castellano i Huerta era estreta, que el rifle que usava l’exconseller quan anaven a caçar li l’havia regalat el mateix empresari. La investigació  té ramificacions per tot Espanya. La policia calcula que la xarxa deu haver-se embutxacat uns 100 milions d’euros. Segur que ja l’han vista, però a pesar que han passat vora 40 anys des que es va estrenar, els recomane “La escopeta nacional” del mestre Berlanga. No els defraudarà. Continua plenament vigent.