QUARANTA-HUIT

Hui volia riure.

Però

 m’han esborrat els llavis.

Volia córrer, volar,

pujar al cel

 i acariciar les estreles...

Però

m’han nugat les cames,

m’han cremat les ales

i m’han tallat les mans.

Estic de dol

per quaranta-huit amics assenyalats,

per quaranta-huit famílies sense pa,

i per quaranta-huit periodistes emmordassats.

Plore

per una justícia que no tanca els ulls,

per un govern que no governa per a tots

i per un país que mai no plora.

Per sort,

els que hui riuen,

prompte ploraran.

I els que cada nit ploren,

riuran.

Ja és hora que les argelagues

s’assequen,

i ens deixen d’amagar

la senda bona.