Per fi ZP ha decidit posar data de caducitat al lloguer del piset que ocupa a la Moncloa. Ja era hora. Des que la Unió Europea el va arraconar contra les cordes i, sobretot, des que anuncià públicament que no continuaria –en privat ja ho coneixen alguns i ho intuíem la majoria–, el president del govern espanyol era un cadàver polític que cada dia que passava feia més i més pudor.
La desil·lusió ZP
Una llàstima i una desil·lusió. No trobe uns altres qualificatius per referir-me als vora vuit anys que ZP ha dirigit (per alguns la tria d’aquest verb pot semblar tota una ironia) Espanya. Va arribar com eixe fitxatge de final d’estiu que alça la moral de l’afició. Molta gent el vam veure com a la persona que seria capaç de regenerar la vida política espanyola. Encarnava una manera diferent de fer les coses i un talante que va il·lusionar a un bon grapat de milions d’espanyols. Però el temps va demostrar que aquells que vam aplaudir la seua irrupció en la primera línia de la política, ens havíem deixat hipnotitzar per la seua mirada innocent, pel seu somriure d’aparença sincera, i, sobretot, per les seues paraules carregades de bones intencions.
Desgraciadament, tot i que el bon home no té la culpa de tot (la crisi general, els mercats, la gestió del PP en algunes autonomies...) hui en dia estem pitjor que fa 8 anys.
Al dictat de Rubalcaba
Les eleccions, finalment, seran a la tardor. Bona part de la societat espanyola ho volia així. La patronal ja feia temps que reclamava algun signe que retornara la credibilitat a l’executiu espanyol. Rajoy ja fa vuit anys que demana eleccions anticipades. I, fins i tot, Rubalcaba, l’autèntic capo del govern durant els últims mesos, des que va anunciar que encapçalaria la llista socialista en les properes eleccions, no hi havia dia que parlara amb ZP que li traguera la qüestió d’avançar-les.
20 N, tota un ironia. Crec que ni a Berlanga se li hauria ocorregut triar una data més simbòlica que aquesta per convocar unes eleccions. Estic segur que gran part de la dreta més retrògada d’Espanya celebrarà eixe dia com si es tractara del 18 de juliol. Primer aniran a la plaza de Oriente a recordar temps millors. A continuació, santificaran la jornada electoral en la missa que oficiarà algun capellà nostàlgic al Valle de los Caídos. I, posteriorment, per finalitzar l’homenatge al seu caudillo, acudiran en massa a votar, per esborrar als rojos del Congrés dels Diputats. Quina festa viurà el fatxerio...
És evident que l’avançament de les eleccions pot afavorir Rubalcaba. L’opinió pública valora més la seua projecció pública, que no la del seu principal rival, Mariano Rajoy. També diuen que els socialistes esperen que les dades econòmiques de finals d’any siguen sensiblement millors que les actuals. I, a més, estic convençut que també han tingut en compte que, precisament durant la tardor, s’espera el judici contra Camps i el seu entorn pel cas Gürthel. Tot açò, juntament amb la inactivitat i falta de propostes del líder del PP, podria fer que la intenció de vot dels espanyols canviara.
Un novençà en la política espanyola
Amb tot, veig molt complicat que el PSOE remunte la distància que a dia de hui el separa del PP. L’efecte Rubalcaba, tal vegada, podria aconseguir que el PP no guanyara per majoria absoluta. Però no crec que la presència del xicotet Richelieu com a cap de llista del PSOE, mobilitze tanta gent com esperen els socialistes. Els votants –o almenys eixa és la meua percepció– estan cansats dels polítics professionals de sempre i reclamen saba nova. Rubalcaba està en política, pràcticament, des que fongueren el bronze per esculpir els lleons del Congrés dels Diputats. Ha format part d’un govern que no ha sabut fer front a la crisi. I, a més, la caverna mediàtica (i el sentit comú) l’assenyalen com a responsable últim dels policies implicats en el cas Faisán.
Per altra banda, Rubalcaba ha estat un dels responsables de la reforma de la llei electoral que farà, entre d’altres qüestions, que els partits sense representació al parlament, hagen de presentar 3.500 signatures per poder concórrer als comicis. Una norma vergonyosa que, una vegada més, afavoreix el bipartisme entre socialistes i populars.
Ja està bé del turnisme entre el partit conservador i el Liberal que inventà Cánovas del Castillo en la Restauració. Ja és hora que votem a unes altres opcions polítiques que aporten sensatesa i solucions. PP i PSOE ja s’han cansat de demostrar que, a banda de culpar-se mútuament per la marxa del país, poc o res saber fer perquè tot açò millore.
Comença la precampanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada