Escalant els Pirineus alcoians (primera eixida ciclista de l'any)

3 de gener de 2011, un dia que ja ha passat a la història, ja que ha sigut la primera vegada que he pujat fins la Font Roja d'Alcoi. I no ho he fet a soles, com podeu observar en la fotografia. M'ha acompanyat, millor dit, m'ha guiat el mestre Alberto, un bon amic, un esportista entusiasta, i un enamorat de la seua terra, com a bon alcoià nascut a Roa (Burgos). Ens van conéixer l'any passat a Ibi (on vaig estar exiliat, com ja sabeu els seguidors del bloc) i, des d'aleshores hem compartit moltes aventures: unes dins les aules, uns altres a la muntanya, i uns altres a la carretera. Ell em va donar els millors consells per a sobreviure als adolescents en la meua nova professió. Amb ell vaig patir les esgarrifadores costeres del Xorret de Catí. I amb ell vaig descobrir que el sentit comú no ha d'estar, obligatòriament, renyit amb el sentit de l'humor.

Doncs bé, hui Alberto m'ha dissenyat una ruta per conéixer els principals indrets del seu Alcoi. Hem començat des de sa casa, en l'entranyable barri de Batoi, pedalant per la via verda de la línia ferroviària Alcoi-Agost, una línia que, curiosament, mai va entrar en funcionament. La primera destinació ha sigut la Font Roja, una ascensió agradable, tot i que la segona part és una miqueta exigent. El fred ha sigut el nostre company de ruta que, especialment, durant l'Ombria, ens ha deixat tremolant. De fet, hem pogut veure els efectes de la gelada de la nit anterior en alguns trams de la carretera. Menys mal que el mestre m'ha deixat un parell de guants, si no, amb tota seguretat, m'haurien amputat tots els dits de la mà per congelació.

Al remat tot aquest patiment ha valgut la pena, i hem pogut contemplar aquesta bonica vista des del Santuari de la Font Roja. La muntanya de més al fons és la meua estimada serra de la Safor.

A continuació, hem baixat mitja muntanya i ens hem desviat pel camí que porta a la Safranera, per buscar la carretera que connecta Alcoi amb Banyeres. L'objectiu era arribar a un dels contraforts de la serra Mariola on hi ha una reserva faunística de voltors. Ací m'he fet aquesta foto.

I aquest és el paisatge que es pot veure, sense que moleste la meua 'gran figura' de ciclista. Al fons la serra d'Aitana i, al costat, tapat pels núvols, l'impactant Puig Campana.

Després de recuperar forces hem baixat fins el preventori, on Alberto m'ha mostrat algunes de les panoràmiques més boniques de la seua ciutat.

En total, uns 46 quilòmetres, la major part dels quals per carreteres de muntanya. Una ruta dureta, però parafrasejant Alberto endorfínica.