Monarquia o república?

Convocar un referèndum per votar la continuïtat de la monarquia, en aquests moments, no és cap prioritat. Ara bé, una vegada passe de llarg el coronavirus, caldria seure per estudiar què fem amb l’altra corona. La relació de l’Espanya contemporània amb la monarquia ha sigut una història d’amor-odi. Durant la guerra contra Napoleó el poble reivindicava la figura de Ferran VII, tot i que –després– acabà sent un dels reis més cruels i despòtics que hem tingut. La mort del Deseado ens va deixar uns quants lustres de guerres civils entre carlistes i liberals. La filla, Isabel II, hagué d’eixir del país corre que correràs. En canvi, Alfons XII, el seu fill, tornà a Espanya en llaor de multituds per encapçalar la Restauració. Enmig va quedar un rei adoptat italià, Amadeu I, que va pegar a fugir, fart dels espanyols, i una república caòtica que a penes va durar uns mesos. Segurament, el fet que Alfons XII morira jove va provocar que el poble conservara una bona imatge del seu curt regnat. De fet, la majoria, quan l’evoquem, no podem evitar posar-li el rostre del valencià d’Oliva Vicente Parra que va encarnar el monarca en les pel·lícules: ¿Dónde vas Alfonso XII? i ¿Dónde vas, triste de ti?. El règim que apadrinaren Cánovas i Sagasta se n’anà per l’aire el dia en què el seu successor, Alfons XIII, personatge sinistre i vividor, decidí donar suport al colp militar de Primo de Rivera. La història ja saben com continua: amb la II República, la Guerra Civil i la Dictadura de Franco.

Amics i política

Anit vaig parlar amb un bon amic. Se suposa que tenim alguna diferència política, però en realitat no és així. Simpatitzem amb diferents sigles, això es tot. Perquè, en essència, no veig cap diferència de pensament polític. Tot i que tampoc passaria res, si pensàrem de manera distinta. De fet, a bona part dels meus amics mai se’ls passaria pel cap votar al mateix partit que jo. Però això és bonic. És pluralitat. És llibertat. I és respecte. 

El vestit de l'emperador

Camps es comporta com un d’eixos monarques absolutistes del segle XVII. Com aquells que consideraven  que l’origen del seu poder era diví i que, per tant, només Déu podia donar-los o llevar-los la corona. Quan l’escoltes fa la impressió que estàs davant d’un il·luminat, d’algú que creu estar per damunt del bé i del mal i, en conseqüència, d’una persona que viu una realitat paral·lela a la de tot el món. Deu ser que enyora els anys de presidència o, el que seria encara més greu, que ningú li ha dit que ja no és la primera autoritat valenciana. Sota l’aparença d’home de bé i de ministre de l’Església (el curita l’anomenava un dels seus amiguets de l’ànima) Camps encapçalava un règim implacable amb els adversaris i enemics polítics. La veritat oficial que emanava de la plaça de Manises no admetia cap matisació. Vivíem moments històrics, com pregonaven els micròfons segrestats de Canal 9. Érem, els ciutadans valencians, l’enveja de tot Espanya. I, gràcies a la gestió del PP, València, tornava a eixir en els mapes del món, cinc-cents anys després del gloriós Segle d’Or. Màrqueting polític, publicitat barata i megaprojetes que ja veurem quan acabem de pagar. 

Ser pare (o mare)

És molt difícil ser pare. Els estalviaria la típica/tòpica frase que les criatures naixen sense llibre d’instruccions, però no puc perquè és així. T’equivoques. Constantment. Des del primer dia. I a pesar que saps que cal aprendre dels errors, els repeteixes i els tornes a repetir. I cau el mite aquell que “no seré mai com els meus pares”, que faràs les coses de manera diferent. I és, aleshores, quan comprens els teus progenitors. I quan acabes convertint-te en una fotocòpia d’ells: “ordena l’habitació, seu bé, menja ràpid, estudia, t’has llavat les dents?, amb el baló no es juga a casa, s’heu quedat sense televisió!”