EL FUTUR INCERT DEL VALÈNCIA

Quan alguns dels meus alumnes de segon d’ESO em preguntaven l’any passat per a què servien les classes d’història, jo els responia amb dos tòpics que, en el cas de l’actualitat del València, poden aplicar-se a la perfecció. Estudiar història serveix per entendre el present, per saber d’on venim i per comprendre per què som com som. Per exemple, hui volen fer-nos creure que Bankia és l’enemic públic número 1, total perquè vol recuperar les cabassades de diners que va prestar al València. Ja pareix que ningú recorda qui era la principal entitat financera que estava darrere del València de les lligues i les copes. Era evidentment Bankia, quan encara no s’havia fusionat amb Caja Madrid, s’anomenava Bancaixa i estava controlada directament pel govern valencià de torn. Curiosament també va ser Bancaixa qui li va prestar generosament els 90 milions d’euros a la Fundació del València perquè es poguera completar l’ampliació de capital de fa un lustre i que el club no se n’anara a fer la mà. Quina poca memòria tenim, no?

MONTORO, L’EXECUTADOR

                  Ja tenim culpable: Jordi Pujol. Després d’escoltar el ministre d’Hisenda, l’esgarrifador Cristobal Montoro, sembla que Jordi Pujol siga l’únic responsable dels, aproximadament, 80.000 milions d’euros que cada any deixa de recaptar la hisenda espanyola. Sobre Pujol i família ja hem parlat en aquest blog i  hem deixat ben clareta l’opinió que ens mereixen les actuacions d’aquest personatge. Amb tot, hui m’ha sorprés el sadisme i l’acarnissament amb què el ministre Montoro ha executat públicament el cos quasi exànime, políticament parlant, de l’expresident. Qualsevol malpensat podria creure que, ara que s’acosta la Diada Catalana i la data del referèndum independentista, Montoro ha volgut aprofitar les maganxes financeres de la família Pujol per desqualificar tots els partidaris de la secessió de Catalunya. 

L'aforisme del poder

Què tindrà el poder que quan el tastes mai vols desfer-te’n d’ell. El poder; que tot l’univers rode al teu voltant i que els desitjos es convertisquen en lleis. Té el poder qui controla el comandament a distància de la casa. O el xiquet que porta el baló al pati de l’escola. Ells decidiran per nosaltres quina pel·lícula veurem o si juguem a futbol o a bàsquet. El poder; allò que transforma corders en llops i papallones en dracs alats. Encara que també diuen que només quan una persona aconsegueix ostentar el poder, el coneixem de veritat. Llavors, el dolent sempre ho havia sigut, a pesar d’haver-se vestit amb les llanes del be.

Carta oberta a Jordi Pujol

Senyor Pujol, en Jordi. Supose que molta gent s’haurà dut les mans al cap en assabentar-se de tots els diners que havia guardat de manera irregular en un paradís fiscal. Vosté mateix ho va confessar la setmana passada en un comunicat en el qual assegurava que no hi havia cap origen irregular de la fortuna i que, veges tu, no havia trobat el moment adequat durant els més de trenta anys que va estar al capdavant de la Generalitat (tota una vida), per regularitzar-la. Ai, Pujol!  Vosté que havia sigut el pare de la nova Catalunya! Vosté que, fins i tot, apareixia com a rei del rock and roll en les lletres d’una banda de música! Com ens ha pogut fer açò? A molta gent aquesta revelació els ha causat la mateixa commoció que si hui el Papa Francesc es dirigira als feligresos amuntegats a la plaça de Sant Pere i els confessara que tot ha sigut una mentida. Que ni pare, ni fill, ni, per suposat, esperit sant. Quin drama, Pujol! Perquè siguem seriosos, a un altre amb el conte de l’herència del iaio. Jo no m’ho crec. I ningú amb dos dits de trellat pot assumir-ho com a veritat.