Adéu, 2012, no tornes

Senyores i senyors, el 2012 està a la UVI. Els doctors, després de parlar amb els familiars, han arrugat les celles i, resignats, els han remés a la providència. Hem d’assumir-ho, poc o res podem fer ja per aquest any. D’ací no res ens vestirem de dol per al funeral i, almenys, celebrarem que fins el segle que ve no tenim un altre 12. Han sigut 366 dies plens d’angoixa, d’incertesa, de por, de drames individuals i de tragèdies col·lectives. 

Enguany, tristament, hem conegut el significat de paraules i d’expressions com ara: desnonament, preferents, prima de risc, rescat financer, ERO, troika, retalls socials, banc dolent, o actius tòxics... 

2012, vora 4.000 pàgines plenes d’aventures, crims i secrets inconfessables...

              El 2012, com a lector, ha sigut l’any del retrobament amb la literatura fantàstica, de les relectures i, per damunt de tot, del descobriment de Jaume Cabré. Havia sentit parlar molt bé de l’autor barceloní, però no havia tingut temps encara (o no m’havia atrevit) d’acostar-me a la seua obra. Per fi, l’u d’agost em vaig decidir a traspassar la portada del ‘Jo confesso’ i em vaig rendir als seus peus. Considere que és un autèntic monument a la literatura i a l’ofici de l’escriptor. Imprescindible. 

 

                I sense més preàmbuls, ací vos deixe amb les meues lectures d’aquest any que està a punt de deixar-nos.

La síndrome del supervivent

         

Aquests dies hem parlat llargament dels injustament despatxats de la ràdio autonòmica, però no hem dedicat ni una sola línia per als que s’han quedat. Si açò fóra el guió d’una pel·lícula de Hollywood, evidentment els treballadors acomiadats serien els bons, els xics i les xiques de la pel·lícula. En canvi, els que s’han quedat, els caracteritzaríem de malvats. Però no uns malvats d’eixos amb pedigrí, com el Padrino de Marlon Brando, o com el que va interpretar Bardem en “No contry for old men”; no. Uns malvats de sèrie B o C, que encarnarien el pitjor de la classe humana. Per sort (o per desgràcia) la vida no sol ser una pel·lícula i els protagonistes de la realitat (i la realitat mateixa) són molt més complexos que la simplicitat que veiem a les produccions de la gran pantalla. 

Per a l’enemic ni aigua

Què  puc escriure dels acomiadaments de Ràdio 9 que no s’haja dit ja? La veritat, poca cosa. Però no voldria que passaren aquests dies sense expressar tots els pensaments que se’m passen pel cap. La primera qüestió que voldria destacar és la inhumanitat dels que s’han tret de la màniga aquest maleït ERO i, sobretot, des que l’han posat en marxa. Fa la impressió que aquesta gentola, abans de planificar la matança indiscriminada de treballadors, deu haver-se llegit el Mein Kampf de Hitler. Quina manera tan gratuïta i impune de fer patir.