“El caos o nosaltres”

Fa uns mesos Xavier Aliaga va escriure al seu blog un post apocalíptic sobre el futur polític valencià. L’article (com tot el que escriu Aliaga) em va paréixer molt interessant i, per desgràcia, també molt creïble. Per a tot aquell que no va tindre l’oportunitat de llegir-lo, més o menys venia a dir que després de les pròximes eleccions autonòmiques el PP cediria el poder a una coalició d’esquerres, que començaria a governar. Un govern que, especialment durament els primers mesos, seria complicat, ja que el govern central, encara en mans de Rajoy, s’encarregaria de posar tota classe d’entrebancs. Desconec si Aliaga tenia fonts fiables o, com va assegurar, només es tractava d’un exercici de vidència política. El cas és que aquest cap de setmana he tingut l’oportunitat de parlar amb una persona ben relacionada i m’ha pintat un quadre molt semblant al que va descriure Aliaga. És evident que els gintònics que ens hem pres no m’han acabat de caure bé.

L'altra batalla de l'Ebre

Em pareixen patètiques les campanyes que estan duent a terme alguns mitjans de comunicació per revifar la reivindicació del transvasament de l’Ebre. I no perquè considere que aquesta demanda no siga lícita o justa, sinó pel moment en el qual s’ha produït. Quan encara tenim a la retina les imatges de pobles i camps sencers engolits per l’Ebre, em pareix d’una catadura moral digna d’estudi psiquiàtric que apareguen certs il·luminats i insinuen (o diguen clarament, sense cap problema de consciència) que “encara els passa poc, per no voler compartir l’aigua que els sobra amb tots.” Com si l’existència del transvasament els haguera salvat de la riuada. Pel que diuen els expertes, aquestes inundacions només es podrien haver evitat amb dos tipus d’actuacions. En primer lloc amb la construcció d’una sèrie d’infraestructures (embassaments principalment) que controlen i regulen el cabal del riu. I també, com demanen la majoria dels alcaldes de les poblacions afectades per catàstrofes d’aquestes característiques, amb la neteja dels llits dels rius. Però ja saben tots vostés que, en general, només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona. I, una vegada més, s’evidencia la poca planificació i el curterminisme que domina la gestió dels nostres polítics. Ara bé, no voldria posar el punt final d’aquest article sense entrar al joc d’aquests pseudocomunicadors i abordar la qüestió del transvasament de l’Ebre.

El 'caloret' de Barberà

                Em resulta difícil explicar tot el que vaig sentir davant del ridícul que va protagonitzar anit l’alcaldessa de València en la Crida. Tot i això, ho intentaré. Va ser com si estiguera veient alhora una pel·lícula de Wes Craven, una de Mr. Bean i una altra d’eixes que et fan plorar. Sí, els assegura que vaig riure, que vaig plorar i que també em va recórrer l’esquena algun que altre calfred. I sí, tot alhora, encara que resulte difícil de creure. Va ser tan ridícul i tan surrealista que vaig haver de mirar-ho i d’escoltar-ho diverses vegades per assegurar-me que no es tractava de cap muntatge. Per desgràcia per a l’alcaldessa i per a tots els valencians, no es tractava de cap “meme”, com es diu ara. Només calia mirar-li la cara al president Fabra per saber que tot allò estava passant. Al No Massa Honorable li va faltar tapar-se el rostre amb les mans. “I diuen que jo parle malament...”, es degué preguntar el de Castelló. I què em diuen del personatge vestit de valencià, un pam darrere de l’alcaldessa, que va ser incapaç de dissimular els somriures. Per no parlar de la cara de la pobra fallera major, que estava sufocada amb tant de “caloret”. Aquest matí Barberà ha demanat disculpes. Assegura que no hi ha ningú més indignat que ella; que es va quedar en blanc, cosa que no li havia passat en vora trenta anys de carrera política; i que ho sent moltíssim.

La bola de cristall

S’han complit, per desgràcia, tots els pronòstics que havíem fet després del gran èxit electoral de Podem en les europees i de la seua consolidació com a alternativa de l’oligopoli PP-PSOE, que reflecteixen mes a mes les enquestes. Els grans partits no han sabut (volgut) escoltar el clamor popular. No acaben d’entendre que la gent s’ha fartat d’ells i, sobretot, de les polítiques decebedores que han aplicat des de la Transició fins ara. Algú (algú especialment il·lús, és clar) podria haver pensat que després d’aquest toc d’atenció, els dos partits majoritaris farien autocrítica i s’esforçarien per modificar el seu funcionament intern i tot allò que els separa de la ciutadania. Però, tristament, com sospitàvem, en comptes d’això, s’han dedicat a llançar tota la porqueria que han pogut cap al partit de Pablo Iglesias.