De Catarroja a la Vega Baixa, descobrint els encants de la Meseta

La meua amiga Carme està d’enhorabona des que s’ha inaugurat la línia d’alta velocitat entre Madrid i Alacant. I no creguen que està tan contenta perquè pense amb els beneficis econòmics que portarà a la província d’Alacant o perquè estiga boja per visitar tots els museus de la capital d’Espanya. No. Els seus motius són ben diferents. Ella, veïna de Catarroja,  és professora de valencià i des de fa uns anys treballa a Almoradí, a la Vega Baixa, al sud d’Alacant. Per raons que ara no vénen al cas, Carme no condueix i, per aquest motiu, ha d’usar el transport públic per arribar fins Almoradí. El trajecte no arriba als dos-cents quilòmetres i en ple segle XXI i en un país –presumptament– desenvolupat com el nostre no hauria de superar les dos hores. Eixa és la teoria, perquè la pràctica diu que Carme cada setmana ha d’invertir unes sis hores per traslladar-se a Almoradí i sis hores més (si no troba cap ànima caritativa que la porte en cotxe) per tornar a casa. 

LA CRUCIFIXIÓ DE LANCE ARMSTRONG

 Lance Armstrong va ser una de les icones més destacades de la primera dècada del segle XXI. El ciclista nord-americà va representar molts dels valors que dominen la societat actual: l’èxit, la joventut, els diners, el poder i, per damunt de tot, l’esperit de superació de l’ésser humà (cal recordar que el de Texas va aconseguir els seus principals èxits esportius després de superar un càncer de testicle). Però després que confessara que havia guanyat els set Tours consecutius gràcies al dopatge, la cotització de la imatge del texà ha caigut fins a unes quantes desenes de milers de metres davall del nivell del mar. Des de la famosa entrevista que l’exciclista concedí a la periodista Oprah Winfrey, el cognom Armstrong s’ha transformat en un sinònim de trampós, d’estafador o d’algun qualificatiu pitjor que els lingüistes encara no han incorporat al diccionari.

Carta oberta a Alberto Ruiz-Gallardón, ministre de Justícia:

Distingit senyor:

Se’n recorda, senyor Gallardón, quan la premsa més rància d’

aquest país l’acusava de llibertari, de revolucionari i  de ser, pràcticament, un espia del Kremlin? Si, fins i tot, hi havia algun socialista despistat que li tirava els trastos, perquè canviara Génova per Ferraz. Quins temps aquells, eh? Com ens la va pegar, com diria la meua iaia. Vosté ha passat, en a penes dos anys, d’entonar la Internacional (quan l’ala més radical del seu partit desitjava que l’enviaren d’ambaixador al Kurdistan), a carregar amb l’encenser en les celebracions religioses preconciliars, que tant agraden a la Conferència Episcopal Espanyola. Què li ha ocorregut en aquests dos anys? Quin Gallardón era l’autèntic: el que jugava a ser Clark Kent, contra la malvada Esperanza Aguirre o l’actual ésser gris que cada dia que passa s’assembla més a Jack Nicholson en The Shining?

LES MASMORRES D’AMARION

Una fletxa negra contra la porta del castell anuncià la derrota de les tropes del Rei. Els temps de joglars i cançons havien acabat. Els merlets de POPLAR tremolaven davant dels cavallers de la NIT. Tambors de guerra... Parenostres i avemaries... Ulls destenyits...

                S’acomiadaren la tercera nit. ELLA li féu prometre que no moriria. ELL li respongué que tornaria. Caigué el pont llevadís. I els guerrers sortiren a cavall. Uns, amb gel al cor. Uns altres, amb foc a la boca. Concert d’espases i atxes. Rèquiem de fletxes i llances. Danses macabres a la llum de la lluna. Caps tallats. Boscos cremats. Muralles trencades.

                A ELL l’empresonaren a les masmorres d’AMARION. Fam i fred, menyspreu i turment. I cada nit, quan la brúixola del cel marca els camins, trau el cap per la finestra i somia que vola cap al NORD.

ELLA hagué de vestir-se l’armadura i cenyir l’espasa. Lluites a cavall, batalles a tota ultrança, pluges de fletxes i tempestes de foc: “Abans la mort, que veure les banderes de la NIT a POPLAR”.

I cap dels dos han deixat que els genolls toquen terra. I de tant en tant, juguen a despertar-se d’aquest malson. I els brúfols ploren perquè saben que ja falta menys perquè la foscor deixe pas a l’alba.