La justícia, cega?

La meua salut mental necessita que entre algun polític corrupte en la presó. Ho necessite de veritat. Perquè si no, pensaré que l’educació que he rebut i tots els valors que m’han inculcat des de menut han sigut una mentida. I no m’agradaria assumir –tot i que de vegades no puc pensar d’una altra manera– que els ciutadans ordinaris sense pedigrí ni distinció vivim una realitat i els que ens governen gaudeixen la vida sense preocupar-se si allò que fan va o no en contra de la llei. “Furtar està malament”, “als que conten mentides els creix el nas”, “si no et portes bé, els Reis et duran carbó”. Tot açò ens deien quan érem menuts. El que en aquella època no sabíem és que això no era del tot cert. Hui en dia el panorama polític valencià –i l’espanyol, en general, també– està ple de personatges que no s’ha portat bé i que, a diferència de la resta dels humans, continuen gaudint d’uns privilegis intolerables.

PRIMERA CARTA DES DEL SUD

Ja fa unes quantes hores que el sol ha decidit anar-se’n a dormir, ací a Almoradí. Supose que a la resta del territori amb qui compartim latitud i longitud, també haurà ocorregut el mateix. Però com ací estàs tan lluny de tot, sembla que totes les coses que succeeixen a partir de Dolores o de Rafal formen part d’una realitat paral·lela, absolutament aliena per a mi. Els informatius de la televisió, els butlletins de la ràdio i, com no, les notícies dels diferents mitjans electrònics et mostren el que passa en eixa altra realitat; la que se superposa a la que percebem els habitants de la Vega Baixa. I és tot tan diferent... Fins i tot, estic començant a pensar que ací els minuts tenen un poc més de seixanta segons i que els dies s’aproximen a la trentena d’hores. Lentitud, solitud i tots els substantius que acaben en ‘ud’ que mai, fins que arribes ací, hauries sospitat que existien.

SENYORES I SENYORS, AÇÒ S’ACABA...

          Cada vegada que tanque els ulls i recorde els més de quinze anys que el PP porta ‘gestionant’ RTVV, no puc evitar de cabrejar-me. Podria haver emprat qualsevol altra expressió (indignar-me, enfadar-me, emprenyar-me, enutjar-me, empipar-me...); però, al cap i a la fi, es tractarien d’eufemismes que disfressarien l’autèntic significat del sentiment que, a hores d’ara, m’està rosegant els intestins.

Em cabrege cada vegada que veig com el Partit Popular ha transformat una televisió de tots (en teoria) en una  empresa de treball temporal, per a amics i coneguts. Sent ois cada vegada que recorde el tractament ‘informatiu’ que els responsables de l’ens han donat a determinades notícies. Sincerament, el NO-DO, amb les imatges en blanc i negre del Caudillo inaugurant pantans, em semblen un joc de nens, al costat de l’antologia de la manipulació que en aquests anys han convertit cada noticiari. I com no vull cabrejar-me tant,obviaré la gran sensibilitat que han mostrat cap a la nostra llengua, que seria per escriure una novel·la d’Stephen King, o d’Agatha Christie.

Vilallonga/Villalonga, per què no?

                No m’agradaria, en absolut, que aquesta qüestió servira per dividir el poble i crear conflictes estèrils. No. Pense que, per damunt de tot, el que hauria de prevaldre és l’amor que sentim pel nostre poble i la necessitat de construir junts el nostre futur. S’acosten temps molt complicats i només els superarem si tots aportem el nostre granet d’arena i  tirem del carro en la mateixa direcció.

                Des que tinc memòria el nom del poble sempre ha estat envoltat de polèmica. És normal. Considere dins de l’àmbit de la normalitat que a la major part del poble li sone estrany pronunciar el nom de ‘Vilallonga’, quan, des de tota la vida –de la nostra i de tres o quatre generacions arrere– a l’entrada del nostre estimat poble ha figurat el rètol de ‘Villalonga’. Ara, també trobe normal i absolutament lícit, la postura de tots aquells que volem recuperar el nom històric valencià que va tindre el poble, fins a la meitat del segle XVIII.