La lògica del relat

La treva de la qual els parlàvem l’altre dia va durar, a penes, un parell de dies. Intuíem la tensió, però no podíem (volíem) imaginar que l’Audiència Nacional aniria tant lluny. De fet, l’altre dia, en una xarrada amb els companys del treball, pensàvem que el govern de Rajoy fomentaria una fase de distensió, almenys fins el 21-D. Entre d’altres coses, perquè consideràvem, innocents de nosaltres, que al PP li interessaria mostrar davant l’opinió pública, en especial l’internacional, que Espanya no és l’estat neofranquista opressor que protagonitza el relat independentista. Però, una vegada més, ens vam equivocar. L’estat ha assumit, sense complexos, el paper d’opressor i ha actuat en conseqüència. Presó provisional per a tot el govern (tècnicament exgovern) de la Generalitat Catalana, tret de Vila que només va passar una nit entre reixes, en pagar la fiança de 50.000 euros que li va imposar la jutge Lamela. S’hauria reeditat la fotografia de 1934 d’haver estat Puigdemont, però el president destituït continua amagat a Brussel·les.