Pepica va patir les burles de les amigues en decidir que
la seua filla estudiara el batxiller. Eren els anys 50 i en aquella Espanya en
blanc i negre les dones, especialment als pobles, no estudiaven. Únicament
havien de buscar un home per casar-se i preparar-se per dur endavant totes les
faenes de la casa. Però Pepica, que a penes sabia ni llegir ni escriure, no
volia que la seua filla entropessara amb les mateixes pedres que ella i tenia
clar que l’educació era l’únic passaport que les podria traure de la misèria.
Aquesta
història es repeteix actualment en molts països subdesenvolupats on, en alguns
casos, els alumnes han de recórrer a peu grans distàncies per poder assistir a
classe. També ells tenen clar que l’educació els ajudarà a progressar.
Malauradament, ací, al mal anomenat
primer món, l’educació està en crisi i un percentatge alt de la societat no la
valora com caldria.
