CREIX L’ESCEPTICISME AMB EUROPA

Hala, ja està. Ja han passat. Els europeus ja hem votat per renovar l’Europarlament i, com era d’esperar, més de la meitat de l’electorat s’ha quedat a casa. Aquesta dada no per esperada és menys preocupant. La ciutadania continua donant l’esquena a les institucions europees i, a més, cada vegada hi ha més dits que assenyalen la Unió Europea com a responsables dels mals que patim. 

En aquest sentit, per damunt de la victòria (pobra) dels populars europeus, la crescuda del vot antieuropeu crida molt més l’atenció. A França l’ultradreta ha aconseguit una victòria història. Marie Le Pen ha superat socialistes i conservadors amb un discurs populista i xenòfob. A Grècia la coalició d’esquerres Syriza, que ha fet campanya contra la troika i el BCE, ha sigut el la formació política més votada. Fet, per altra banda, bastant lògic, si tenim en compte tots els retalls que estan patint els grecs com a conseqüència dels rescats europeus. Però a Grècia el que resulta més alarmant és la consolidació del partit nazi Alba Daurada, que ha sigut la tercera força política. Al Regne Unit, territori tradicionalment euroescèptic, s’ha imposat l’UKIP, un partit de tall xenòfob i antieuropeu, per davant dels laboristes i dels partits de la coalició conservadora-liberal que governa actualment.

DELINQÜENTS A COLP DE RATOLÍ

                  La setmana passada durant la sessió de tutoria del meu grup de segon d’ESO vam organitzar una activitat (coordinada per l’Ajuntament d’Almoradí) per conscienciar-los sobre les conseqüències dels nostres actes a les xarxes socials. Cada alumne havia d’adoptar un rol (el graciós, el violent, el sexy...) i havia d’escriure comentaris als murs imaginaris de cada company, segons el perfil d’usuari de les xarxes que els havia tocat interpretar. Al final cada alumne havia de llegir en veu alta els comentaris que li havia fet la resta de la classe i, efectivament, vam escoltar de tot: des de comentaris agradables fins a alguns que fregaven la intervenció de la Justícia. En conclusió, els alumnes van comprendre que les xarxes socials són una plataforma pública i que els comentaris que hi escrivim tenen la mateixa transcendència que si els publicàrem en un diari o els diguérem per la ràdio o per la televisió.

ADÉU AL VALÈNCIA DELS VALENCIANS

Des de dissabte el València ja no és patrimoni dels valencians. La Fundació va decidir vendre el 70% de les accions del club a Peter Lim, un multimilionari de Singapur. L’afició, sempre oberta als cants de sirena, ho està celebrant amb cava. Qualsevol diria que ja s’han acabat tots els mals del club. La veritat és que no podem negar que hi ha una nova il·lusió entre els aficionats, però és la mateixa que podria tindre un malalt terminal quan algú li diu que ha descobert la curació per al mal que pateix. De moment, la situació del València hui és la mateixa que fa quaranta-huit hores. I, per tant, cal esperar esdeveniments.

“NO MOS FAREM COREANS”

La ciutadania no hauria de perdre ni mig segon davant els focs d’artifici del PP. Els periòdics no els haurien de dedicar ni un breu. Tampoc  l’oposició hauria de fer-los el joc. No, senyors, no paga la pena. És una estratègia únicament i exclusivament electoralista. Jo, sincerament, no tinc ni idea si alguna vegada han entrat lladres per Vinaròs, per Motilla, o per Cartagena. El que sí que tinc clar ( i la ciutadania no hauria de mirar cap a un altre costat) és qui ha sigut condemnat per suborn. O qui pot seure a la banqueta dels acusats per aprofitar-se’n de la visita de l’anterior papa. O qui va contractar dos traductores romaneses a càrrec dels pressupostos d’una depuradora. Tampoc podem oblidar qui va segrestar RTVV i qui la va sacrificar quan la no li servia per a res. I què curiós; cap d’ells  venien del nord, del sud, de l’est o de l’oest. Els màxims responsables de tot açò van nàixer entre el Sénia i el Segura.

Anit vaig tornar a ser futboler

Anit vaig tornar a ser futboler. Ah, però ho havies de deixat de ser? Sí, ho confesse. Ja feia algun temps que dedicava els diumenges per la vesprada a altres menesters més profitosos. Supose que queda bé dir que em vaig desenganxar-me del futbol perquè vaig arribar a la conclusió que era un espectacle absolutament intranscendent. Què em podien aportar vint-i-dos milionaris en calçotets corrent darrere d’un baló? A més, la paternitat m’havia oferit el grau de maduresa que se suposa que un home de la meua edat ha de tindre. O no eren més importants la meua dona i les xiquetes que el que poguera ocórrer dins d’un terreny de joc? Però he d’admetre que mentia. Sí, ho confesse. En realitat, la flama de la meua il·lusió futbolística començà a apagar-se el dia que Rafa Benítez abandonà el València. I després, la llista (llarga llista) d’ineptes i desvergonyits que, suposadament, han dirigit el club acabaren per fer-me odiar el futbol. Però anit vaig tornar a ser futboler.