L’ESPORT I LA POLÍTICA

La xiulada que el passat divendres les aficions del Barcelona i de l’Athletic van dedicar a l’himne espanyol i a la família reial  durant els vint-i-set segons previs a la disputa de la final de la Copa del Rei, han tornat a omplir els bars i les cafeteries de tertúlies enceses. Uns ho han celebrat, sobretot per Catalunya i pel País Basc, i uns altres ho han criticat durament. A favor, els que pensen que estan de sobra en un país construït amb una perspectiva excessivament castellana. I, també, els que no es lleven del cap les llàgrimes d’aquell elefant boswanés, que un matí del passat mes d’abril va tindre la mala sort de creuar-se en el camí del rifle de Joan Carles I, el Caçador. En contra, els que no toleren una Espanya que puga escriure’s sense “ñ”. I també, qui considera que no s’ha d’utilitzar l’esport com a plataforma política.

Aquests últims, al meu parer, tenen part de raó, ja que l’esport hauria de ser simplement això, una competició o un espectacle. Per desgràcia, els amants de l’esport veiem, amb cert desencant, que esport i política van, han anat i aniran, massa sovint, de la mà de la política. I per molt que moleste als que van criticar la xiulada del Calderón, la unió entre el futbol (o qualsevol altre esport) i la política no l’han inventat ni els independentistes bascos ni els catalans. El poder, ja siga pel seu factor narcòtic o per les enormes possibilitats propagandístiques, sempre ha volgut controlar de prop les manifestacions esportives.

“PANEM ET CIRCENSES”

Diuen que va ser la mussa del poeta llatí Juvenal qui va crear l’expressió “pa i circ” per referir-se als ingredients bàsics que havia d’utilitzar un governant per mantindre les masses entretingudes i allunyades de la vida política de Roma. D’aquesta manera, les corrupteles i les piruetes dels governants amb els diners públics podien passar inadvertides i, per tant, impunes.

“L’ORGULL DE LA RAÇA ÀRIA”

El Partit Nazi es va fer amb el control d’Alemanya –entre d’altres coses– gràcies al domini de la propaganda i a l’enorme capacitat per influir en un poble que no passava per la seua millor època d’autoestima. L’esport va ser un dels canals que els nazis aprofitaren per llançar els seus missatges. L’any 36, tres anys abans que a Hitler se li passara pel cap envair Polònia, Berlín va acollir l’onzena olimpíada. El partit nazi volia aprofitar aquests jocs olímpics per mostrar a tot el món el progrés de l’Alemanya nazi i la superioritat de la raça ària. Per desgràcia per als interessos del Reich, un atleta nord-americà, de raça negra, Jesse Owens, s’encarregà de traure els colors –mai millor dit– al führer, en convertir-se en el gran triomfador d’aquells jocs, amb quatre medalles d’or.

“YANKEES CONTRA SOVIETS”

No caldria oblidar les connotacions bèl·liques que durant la Guerra Freda –que dividí el món en dos grans blocs, socialistes i capitalistes– tingueren les confrontacions esportives entre nord-americans i soviètics. Recordem, per exemple, la mítica partida d’escacs que va enfrontar Bobby Fischer i Boris Spassky a Reikiavik en 1972. Es jugava només qui era el millor jugador d’escacs del moment? O per contra, la superioritat d’un model polític sobre l’altre?

Uns anys més tard, en 1980, els Jocs Olímpics es van disputar a Moscou. I seguint el guió d’aquella no-guerra, el president nord-americà, Jimmy Carter, va encapçalar el boicot del bàndol capitalista a la celebració d’aquelles olimpíades. EUA i alguns dels seus aliats més importants com la RFA (Alemanya Occidental), el Japó o l’Argentina es negaren a participar-hi. Quatre anys més tard, a Los Àngeles, els soviètics van pagar els nord-americans amb la mateixa moneda.

“SETEMBRE NEGRE”

Ara, que si parlem de la utilització propagandística d’uns Jocs Olímpics caldria detenir-se uns instants en els tràgics esdeveniments de Munich 72. La matinada del 5 de setembre de 1972, vuit membres de l’organització Setembre Negre van entrar a la vila olímpica i van segrestar onze atletes de l’equip israelí, per reivindicar l’alliberament d’una sèrie de presoners palestins. Aquesta acció terrorista, desgraciadament, després d’un intent frustrat de rescat, va finalitzar amb la mort dels onze atletes, de cinc dels terroristes i d’un oficial de la policia alemanya.

“UNA, GRANDE Y LIBRE!”

A Espanya, el règim de Franco  es va aprofitar de la popularitat d’alguns dels seus esportistes més destacats per potenciar determinats valors propers al seu ideari. Em vénen al cap noms com el xiquet prodigi dels escacs, Arturito Pomar; boxejadors com ara Pedro Carrasco o Urtáin; aquella àguila ciclista de Toledo, anomenada Federico Martín Bahamontes, o la mateixa selecció espanyola de futbol que l’any 64 guanyà la Copa d’Europa a la totpoderosa Rússia Comunista de Yashine, amb el ja mític gol de Marcelino.

“ME GUSTA EL FÚTBOL...”

Espanya és un país eminentment futboler i, tant els polítics, com alguns personatges amb pocs escrúpols han sabut aprofitar-se’n. Ací al País Valencià en tenim algun exemple. Ja no és cap secret que el consell va facilitar diverses operacions rocambolesques al València, perquè no desapareguera, per culpa de la mala gestió dels seus dirigents. Li van requalificar uns terrenys a la partida de Porxinos de Riba-roja de Túria i, a més, l’espai que ocupa l’actual Mestalla. Un autèntic “pelotasso” en paraules del president valencianista d’aquells anys, Juan Soler.

Aquestes ajudes al club valencianista, però,  es veu que no van ser suficients, i poc de temps després, el govern de Camps –valencianista acèrrim– va suggerir al president de Bancaixa, el dimitit Olivas, que donara un crèdit a la Fundació del València CF per comprar la majoria de les accions que es van posar a la venda durant l’última ampliació de capital, ja que, com se sol dir, no les comprava ni Perry, i el València corria el risc d’entrar en concurs de creditors. No pensen que són exagerades aquestes mostres d’estima per a un equip de futbol que, en teoria, és una empresa privada, una SAE?

Si la societat no canvia la mentalitat i li lleva a l’esport l’excessiva transcendència que té en l’actualitat, els governants de torn continuaran utilitzant-lo per manipular-nos i mantindre’ns adormits. A tots ens agrada que el nostre equip guanye la lliga, la copa o la Champions; però crec que tots seríem un poquet més feliços si els nostres diners s’invertiren on cal. Obrim els ulls. No ens deixem cegar per la passió futbolística. Al cap i a la fi, un partit de futbol només és un espectacle en el qual vint-i-dos milionaris corren darrere d’un baló.