Més de 2011 pàgines

Arribem a la fi de l’any i, com sol ser habitual, toca fer balanç. Espere que les aventures domèstiques de cada dia i el caos existencial que em domina des de fa un temps, em permeten analitzar, en els pròxims dies, (amb certa tranquil·litat) els esdeveniments més importants que hem viscut en l’any que estem a punt d’acomiadar. De moment, com quan no plora una, l’altra vol jugar, no dispose de massa temps i em conformaré amb compartir amb tots vosaltres les lectures que m’han acompanyat durant els últims 365 anys. A mode d’alienació, aquesta ha sigut la llista:

La rondalla de la foguereta i el gnom

Des que el iaio Àngel va morir, sa casa mai va recuperar la importància que havia tingut per a la nostra família. Quan Déu el va premiar amb el cel, després de gairebé un segle d’entrega als seus, aquella casa es va  tancar darrere de la seua porta i lentament començà a oblidar aquells temps en què tota la família l’omplíem per complaure’ns amb les nostres alegries i plorar les desgràcies que ens van tocar...

Allí era on els dies gelats de l’hivern ens reuníem tots els cosins al voltant de la llar i al caliu del foc per escoltar les contalles i els succeïts que el iaio gaudia tant de contar-nos. De totes elles, la que més recorde és la rondalla de la foguereta i el gnom.

Hui que, casualitats del destí, es compleixen trenta-tres anys de la seua mort, la compartiré amb tots vosaltres:

Ni Rubalcaba, ni Rajoy; Laura Gallego

Supose que si han llegit el títol que encapçala aquesta entrada hauran endevinat que no tinc cap intenció d'invertir ni un sol segon d'aquesta nit per escoltar els missatges prefabricats, que tant el candidat del suposat centre, com el de la hipotètica esquerra tractaran de vendre'ns. No m'interessa en absolut res del que puguen dir els representants dels dos partits que ens han dut a la ruïna.

“El PP penalitzarà als mals gestors en l’accés als diners públics”

                Els meus amics saben que gaudisc d’un gran sentit de l’humor. Procure afrontar el dia a dia amb uns quants somriures per tal de fer més agradable el camí d’espines en què, de vegades, es converteix la nostra vida. I en aquest sentit, si se’m permet el col·loquialisme, encara estic descollonant-me cada vegada que recorde el titular amb el qual encapçale aquest article que, he de confessar, he manllevat de la portada de divendres de ‘La Razón’ (què hem de fer, als instituts valencians es complicat llegir un altre tipus de diaris). Però és que els del PP es pensen que som imbècils o és que pretenen impulsar una lobotomia general només conquerisquen la Moncloa?