César Gavela i les altres llengües espanyoles

Hui, rellegint la premsa del dia, m'he topat amb l'article de César Gavela en 'Las Provincias'. Un article sobre les altres llengües espanyoles i el Senat, que m'ha sorprés positivament. I dic que m'ha sorprés perquè, coincideix -quasi al cent per cent- amb el que vaig escriure ahir al bloc. M'ha encantat que una persona que ideològicament no és nacionalista (i que, a més escriu en el diari conservador de la ciutat) arribe a la mateixa conclusió que tractava d'explicar-los ahir. És una autèntica mostra de sentit comú. La presència de les llengües autonòmiques en el Senat ha de ser el primer pas per a aconseguir construir una Espanya plural, en la qual totes les realitats culturals estiguen representades.

L'article de Gavela incideix en el camí que jo els proposava ahir i, a més, l'argumenta d'una manera exemplar. Si algú no ha tingut l'oportunitat de llegir-lo, ací els pose l'enllaç:

http://www.lasprovincias.es/v/20110123/opinion/musica-verbal-20110123.html

Chapeau, senyor Gavela.

Les llengües espanyoles i el Senat

Després de 40 anys de fèrria dictadura franquista, molta gent va veure amb esperança l'arribada de la democràcia, perquè això podria significar la construcció d'una Espanya plural i multicultural. Una Espanya que al 'olé', el flamenc i els bous, poguera integrar els dantzaris, el cant d'estil, el pa amb tomaca, o el polbo á feira. Diferents territoris amb singularitats culturals i lingüístiques que configuren el sòcol de trencadís que és la nostra -o almenys, la meua- Espanya. Un país amb una riquesa lingüística i cultural de la qual hauríem d'estar orgullosos tots els espanyols, amb independència del lloc on vivim.

La culpa del deude de RTVV, com no, de ZP

Ja és vox populi. Tot i que el director general de RTVV ho va negar fins a tres vegades abans que cantara el gall,  el PP valencià prepara un ERO (Expedient de Regulació d'Ocupació) per a l'ens autonòmic, només passen les eleccions. Un ERO que afectarà a unes cinc-centes persones (o vuit-centes, segons les fonts que consultes) amb el qual es pretén solucionar la situació econòmica que arrossega RTVV. Una desgavellada situació econòmica que, per altra banda, han provocat els mateixos que ara volen solucionar-la.

Quins criteris se seguiran per aplicar-la? A quins treballadors afectarà? No se sap. De moment, top secret. Però els sindicats ja han avançat que si en les anteriors oposicions, les places ja tenien nom i cognoms, tal vegada aquest siga el criteri per despatxar la gent: tu, ets dels meus, et quedes; tu, ets rojeras, al carrer. És trist, però amb el tarannà tan democràtic que mostra el PP valencià, no es pot esperar una solució millor. Els treballadors, lògicament, viuen moments d'incertesa, perquè no saben què ocorrerà amb el seu futur laboral.

De València a la porta del Cel

Els voltants de la ciutat de València amaguen sorpreses molt agradables com la cartoixa de Porta Coeli, a Serra. Es tracta d'un monestir cartoixà preciós, enclavat enmig de la serra Calderona -un dels pulmons verds de València, juntament amb el Saler- que es va fundar en els últims anys del regnat de Jaume I. La seua proximitat a la ciutat la converteixen en una de les destinacions preferides dels amants de la natura del Cap i Casal.

Visita a la foguera més gran del món

Aquest dissabte ens hem reunit a Canals el grupet d'amics que vam fer a l'Acadèmia de València, en la qual vam preparar les oposicions per convertir-nos en professors de secundària de valencià. Aquest grup (els que arribàrem fins el final) el formàrem Vicenta (d'Ontinyent), Esther (de Sueca), Anna i Simón (de Mislata), Guillem (de Canals) i jo (de València). Ah, quasi se m'oblida, Joan Ramon, el nostre professor i guia espiritual, que va saber orientar-nos correctament en el perillós territori de les oposicions a la docència.

Primer gran duel del 2011

Després del paró nadalenc, hem représ la partida de frontó dels dijous. Unes partides que ja quasi mereixen la consideració d'èpiques. Per una banda, la màgia d'Ignasi i la voluntat de Manel (la meua). I enfront, l'energia inesgotable de Kike, conjugada amb el punt d'honor de Lizzie.

Hui la parella formada per Ignasi i Manel ha colpetjat primer i s'ha emportat el primer set amb relativa facilitat: 21 per 11. La reacció de Kike i Lizzie ha arribat en la segona partida, en la qual han jugat fregant la perfecció: 21 per 19. En la tercera partida Ignasi i Manel han aconseguit desnivellar el duel (21 per 16). I en el quart i definitiu set, l'equip de Salvacañete (d'on descendeixen Ignasi i Manel) han consolidat la victòria (21 per 15).

En definitiva, bona partida, bon joc, i bona manera d'iniciar el cap de setmana.

Perdem turistes i diners amb els grans esdeveniments

L'any que acaben de deixar ha sigut molt bo, turísticament parlant, per al conjunt de l'Estat Espanyol. Ho va anunciar divendres el vicepresident i home fort del govern socialista, Alfredo Pérez Rubalcaba. L'increment de visitants al nostre país va créixer més d'un 4 per cent. Unes xifres que coincideixen amb les que va aportar l'Enquesta de Moviments Turístics en Fronteres (Frontur) el passat mes de setembre. L'enquesta va destacar que Espanya va experimentar el major increment de visitants estrangers des de l'any 2006. Unes xifres que s'han aconseguit, especialment, amb la recuperació del turista britànic. Les comunitats autònomes que més s'han beneficiat d'aquestes dades han sigut: Balears, Canàries, i Catalunya. Per contra, la nostra benvolguda comunitat ha perdut visitants.

Per la llibertat lingüística (del castellà)

M'indigna profundament que existisca un grup anomenat 'Asociación Nacional por la libertad lingüística'. I m'indigna, no perquè es reivindique que en els territoris espanyols bilingües les publicacions oficials i l'ensenyament  es facen en les dos llengües oficials. M'indigna, perquè aquests defensors de la 'libertad lingüística' només alcen la veu quan consideren que es lesionen els drets dels castellanoparlants. No diuen res quan, per exemple, 90.000 estudiants valencians no poden continuar la seua escolarització en la llengua pròpia. Tampoc carreguen contra les webs de municipis valencians en els quals el valencià no apareix ni per a referir-se a les festes patronals. No els importa res que, pel que fa al valencià, any rere any baixe el nombre de parlants, ni que el Consell es passe la llengua pròpia per l'arc de triomf. Per tant, menys eufemismes: l'única reivindicació d'aquesta associació és l'´ús del castellà.

Continua la crisi, però -almenys- salvarem els nostres pulmons

Des de diumenge ja no es pot fumar en cap lloc tancat, ni al costat de centres hospitalaris, ni, tampoc, prop d'instal·lacions infantils. Ja era hora. Sí, ja sé que puc se'm pot qualificar d'avantatjós perquè no sóc fumador -habitual-. Però ha de donar gust tornar a casa (després d'haver-te fet un café, d'haver dinat, o d'haver estat de marxa amb els amics) sense tindre la necessitat de descontaminar la roba, dutxar-te amb aigua de la Mare de Déu de Lourdes, o sotmetre't a un tractament d'oxigen per tornar a respirar amb normalitat.

Escalant els Pirineus alcoians (primera eixida ciclista de l'any)

3 de gener de 2011, un dia que ja ha passat a la història, ja que ha sigut la primera vegada que he pujat fins la Font Roja d'Alcoi. I no ho he fet a soles, com podeu observar en la fotografia. M'ha acompanyat, millor dit, m'ha guiat el mestre Alberto, un bon amic, un esportista entusiasta, i un enamorat de la seua terra, com a bon alcoià nascut a Roa (Burgos). Ens van conéixer l'any passat a Ibi (on vaig estar exiliat, com ja sabeu els seguidors del bloc) i, des d'aleshores hem compartit moltes aventures: unes dins les aules, uns altres a la muntanya, i uns altres a la carretera. Ell em va donar els millors consells per a sobreviure als adolescents en la meua nova professió. Amb ell vaig patir les esgarrifadores costeres del Xorret de Catí. I amb ell vaig descobrir que el sentit comú no ha d'estar, obligatòriament, renyit amb el sentit de l'humor.